24 de juliol 2012

The Beach Boys en directe al Poble Espanyol (23-07-2012)

Estranya barreja la del públic del Poble Espanyol per veure als mítics Beach Boys. Darrera meu converses sobres pròstates, revisions mèdiques i demés mals corporals, davant meu dos hipsters en tota regla que no passaven dels 25 amb samarreta del Pet Sounds i un vinil de l'Smile esperant per ser autografiat. Els concerts de mites ja ho tenen això: ajunten en un mateix públic els que els van viure en el seu moment d'esplendor i els que s'hi enganxen ara intentant eixamplar les seves fronteres musicals.



Detalls que no oblidaré mai del concert d'ahir:
- Una banda de 14 músics que repetia els extrems del públic (velles glòries en primera línia i joventut talentosa al fons)
- Fins a 45 (sí, sí, 45!) temes van sonar, en dues hores i mitja de generós concert, cosa inesperada venint d'un grup amb una mitjana d'edat francament extrema.
- El Mike Love llençant una soflama catalanista presentant el tema Be true to your school: "Demà es juga un partit de futbol, Espanya contra Estats Units. A quin equip animareu? Eh? A quin equip? Ho pregunto perquè, és clar, no estem a Espanya avui, oi? Així que... qui animarà a Estats Units demà?" (i el públic reaccionava només a mitges, potser dividit)
- L'Al Jardine tenint dificultats per llegir el setlist que tenia als seus peus i preguntant constantement "quina toca, ara?"
- El Brian Wilson, vegetatiu, parapetat darrera un piano enorme que poques vegades feina sonar. La major part de l'estona estva de braços caiguts, sense moure ni els peus per seguir el ritme, i fent els cors de manera desganada. Quan cantava, a més, no acabava de trobar el to. El tenen allà, en un raconet, com si fos aquell avi que molesta, que sembla més un moble que una altra cosa. I el tenen perquè saben que una gira sense ell no té sentit i que la gent no hi acudiria. Feai molta pena, pobret.
- Les veus dels cinc membres originals delegant els falsets més aguts a un membre de la banda, a un gregari.
- El Bruce Johnston àvid de protagonisme, mirat de reull pel Brian Wilson quan decideix fer una mena de pirueta absurda al mig de l'escenari.
- A estones, els 14 musics de la banda estaven fent cors a l'uníson (no sempre ben encaixats)
- A la banda li faltava rodatge: el bateria s'equivocaba de cançó tot just començat el concert, el Mike Love oblidava la lletra, l'Al jardine el cobria, el Brian Wilson semblava estar a punt de desmaiar-se d'un moment a l'altre, problemes de so, etc.)
- L'Al Jardine i altres membres de la banda fent servir els seus mòbils per fer fotos de record del concert.
- Els més "carrozillas" del públic passant-s'ho d'allò més bé ballant al ritme de les més "rocanroleres".
- La veu de l'Al Jardine, fantàstica, molt modulada, sorprenentment professional.
- Un repertori espectacular, que abarcà mig segle, barrejant balades mítiques amb estones de pur rock 'n roll (els millors del concert, allà on van realment connectar amb l'audiència).

Es trobà a faltar, poder, una mica més de soltura en les cançons, haver-hi afegit algun "extra" més de concert, un solo nou, una barreja de temes, alguna cosa més fresca. Però, tot i amb això, és innegable que els Beach Boys van oferir tot un espectacle musical ahir al Poble Espanyol. Quan l'edat dels membres oficials no dona per virgueries físiques, cal tirar d'ofici, de prestigi i de repertori. I ells no només ho van fer així, sinó que a més semblaven estar-s'ho passant d'allò més bé damunt de l'escenari. Com si els fes falta retrobar-se, reunir-se, tornar a viure l'experiència de ser ovacionats per una música que ha marcat un segle. I no n'hi ha massa que ho puguin dir-ho, això.

Aquí en teniu el setlist, que podeu escoltar, senceret i en l'ordre en que van tocar les peces, clicant aquí.

16 de juliol 2012

La història del Rock 'n Roll en 100 riffs

La història del rock està repleta de riffs de guitarra mítics i inconfusibles que, en el mateix moment de sentir-los ja ens transporten i ens evoquen el tema sencer. Són intemporals, tant se val de la època que siguia el tema, no podràs evitar moure els peus. Si les progressions d'acords típiques del rock són l'esquelet del gènere, els riffs en són les cicatrius, aquelles marques que ja no s'esborren, que passen a formar part de tu, indelebles, i que no només suposen mirar enrere sinó també sustentar-s'hi per seguir endavant.

Això és el que aquest Alex Chadwick, de la botiga de guitarres Chicago Music Exchange ens ofereix, un recull de les "cicatrius" més famoses del rock 'n roll, enllaçades una darrera l'altra, en un revival exclusiu i fantàstic.

D'AC/DC a Eric Clapton, passant pels Beatles o pels Rollings i així fins a 100 diferents riffs de guitarra impossibles d'oblidar. Rock it, baby!

11 de juliol 2012

Regina Spektor en directe a Razzmatazz (10-7-2012)

Foto presa pel Fran Mora
No va la Spektor i arrenca el concert, ella sola, a capella, amb una cara B! Digues que sí, Regina, que a tu no t'atura res, que la confiança que tens en tu, en la teva presència i en la teva veu és imparable.
Doncs sí, discreta, tímida, amb un català generós, s'acostà al llindar de l'escenari, soleta, i donant copets amb els dits al seu micròfon començà a marcar una pauta de blues sobre la que va entonar l'Ain't no cover, una cara B que en mans de qualsevol altra artista segurament seria un single. Escolteu-lo i vigileu amb la pell, que se us pot eriçar fàcilment.

Feia molt temps que tenia ganes de veure a la Spektor en directe. Des que vaig descobrir el fantàstic Begin to hope (un disc que no falla MAI quan el recomanes) que hi estic enganxat. Enganxat al seu ampli registre, a la seva dúctil veu que ara t'acarona, ara t'estripa per la meitat. Però enganxat també a les seves melodies juganeres, entremaliades, que tant voregen el blues més indie com trepitgen un pop mig radiofònic. Acompañada d'un bateria, un teclat i un violoncel, la Spektor va arrencar la major part del repertori del seu darrer -i magnífic- disc What we saw from the cheap seats. Deu temes dels onze del disc hi van sonar, esplèndids, rigorosos, captivants. La resta es va repartir entre els dos anteriors, Far i, sobretot, el Begin to hope que la va llençar a la fama, incloent fins i tot un parell de peces del seu més antic i sorprenent Soviet Kitsch. Curiosament, els seus hits més coneguts (del Begin to hope) van sonar potser menys exactes que els dels darrers discs, potser perquè aquell àlbum comptava amb una producció francament exagerada i plena de matisos difícils de portar a un escenari amb tan sols quatre músics. Encara ens va regalar la Regina, però, un parell de temes especials.
Foto presa per la Regina Salanova
En la meitat justa del concert va treure's de la màniga una mena de petit break, abandonant els temes que el públic coneixia de memòria per presentar dues peces precioses que el públic, tot i desconèixer-les, les va agrair amb sonades ovaciones. Primer va demanar que s'acostés a l'escenari el Jack Dishel, el one-man-band de Only Son que havia fet de teloner (i sorprès a una audiència captivada). Ambdós van interpretar una preciositat de cançó escrita a quatre mans per ells dos, Call them brothers, que va encisar el públic. Quina precisió en les veus, quin encaix, quina joia. I tot seguit, ja sola de nou als comandaments del seu piano, ens transportà a la seva Russia natal amb el que podria ser una petita frikada. Va interpretar la cançó Molitva ("pregària") de la Marija Serifovic, que va ser la guanyadora del concurs d'Eurovisió del 2007. Exempta de tota la parafernàlia i del lux i fast eurovisiu, va fer frisar una audiència captivada.
El final de concert va anar fins i tot en crescendo, acabant amb la èpica The Party que hagués fet aixecar a la gent de les butaques si haguéssim estat asseguts. Ens reservava, però, uns bisos absolutament fantàstics, impecables, dignes de qui té un repertori sòlid i sense màcula. La gent va corejar una de les seves peces més antigues, Us, amb una lletra absolutament entranyable ("They made a statue of us / and they put it on a mountain top / now tourists come and stare at us / blow bubles with their gums / take photographs of fun, have fun"). Fidelity, probablement el seu senzill més conegut, va venir després, tan sols per preparar la traca final, una Samson que va arribar molt endins, amb la seva poètica i imatgeria amorosa.
Fantàstic sabor de boca el que ens va deixar la Regina Spektor, capaç ella soleta d'alegrar-te el dia fins i tot amb les cançons més tristes. Tothom en va sortir encantat, tothom tornava a casa amb un somriure als llavis, segurament tan generós com el que la Spektor ens va dedicar contínuament al llarg de la nit. Afable, propera, senzilla, humil, vorejant la vergonya i la timidesa extrema. Aquí teniu el repertori complert de la nit, que podeu escoltar clicant aquí si voleu alegrar-vos el dia i anar fent boca de cara al proper que, estic segur, no us perdreu.

09 de juliol 2012

Els testimonis de Jehovà i el Metal.

Tot just entrant al metro un home m'atansa una revisteta de propaganda dels Testimonis de Jehovà que agafo gustós doncs no tinc res més per llegir de camí a la feina. Llegir una d'aquestes revistes, més enllà de les creences que un tingui, pot ser molt divertit si es mira des d'una perspectiva de comunicació i màrqueting.

Només vull compartir amb vosaltres un dels continguts amb els que més m'he rigut. Es tracta de la secció "Cómo Jesús cambió mi vida". En ella ens acosten la fantàstica història de redempció del Marco Antonio Alvarez Soto. Sota el nom del protagonista hi figuren tres dades imprescindibles i un parell de fotos impagables. La primera d'ell en l'actualitat, la segona (més petita), la que ens explica el seu "antecedent".


És clar, en llegir això, sobretot la part dels antecedents, no vaig poder evitar riure molt, en veu alta al mig del vagó de metro, i després interessar-me en llegir tota la història del Marco Antonio.

El Marco Antonio ens explica que tot i que la seva mare estudiava la bíblia i el portava a les reunions cristianes, molt aviat, en tocar l'adolescència, ell es va començar a desviar. Li agradava molt la música -explica- i va ajuntar-se amb "la gent equivocada", amb la que va muntar una banda de Heavy Metal i Death Metal. "M'emborratxava, consumia drogues amb els companys de la banda (...). Tenia una actitud rebel que es reflectia en la meva aparença. Em vestia amb roba fosca, em vaig deixar barba i el cabell llarg fins a la cintura". Un drama, ja ho veieu. L'home no només es drogava, sinó que a més feia una fila que ni t'explico.
   
Per descomptat, no cal ni que us ho expliqui, l'home va trobar el camí a través de la Biblia. Total, que va abandonar el heavy metal, es va afaitar i va formar una família com Déu mana. Aquí teniu la foto del Marco Antonio en la actualitat, ja reformat i conduït pel bon camí, per la senda de la bondat i santedat.


Ei, que cadascú fa el que vol amb la seva vida -i amb les seves creences-, però no puc evitar pensar que a mi, sincerament, em queia millor el Marco Antonio d'abans, roquer empedreït, fiestero i tal, que no pas aquest paio que segueix fent servir la seva guitarra elèctrica per tocar cançons cristianes acompanyat d'una família idíl·lica. El món del rock ha perdut un gran guitarrista, n'estic segur. Però ell, a canvi, ha aconseguit la pau interior, diu, a més de l'amor incondicional de Déu i de Jesús.