Et pot saturar, et pot semblar massa ensucrat (si més no per acumulació), però em jugo el que vulguis a que no ets capaç d'ensopegar amb una cançó seva a la ràdio i no quedar-te a escoltar-la sencera i amb delit. Perquè en saben, perquè són curosos. Aquí ja no els produeix el David Gilmour (Pink Floyd), sinó el Hugh Padgham (productor dels Genesis), i a estones la seva feina sembla voler-los portar a altres territoris (he hagut de revisar a fons els crèdits per assegurar-me de que no hi havia el Phil Collins tocant la bateria, en alguna peça), però en realitat els acaba portant al mateix lloc. I potser hagués estat interessant veure una certa evolució d'aquest grup interessant i de curt recorregut, però és evident que els hi sobrava creativitat per abocar-la en un altre disc, el seu segon, igual de bo que el primer i, de fet, potser un xic massa igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada