Albert King - Collins Mix: The best (1993)

Hi ha maneres i maneres de fer un recopilatori. I una d'elles, digna dels millors artistes, és aquella en què el músic torna a interpretar i a gravar en noves versions aquells temes que hi vol incloure. I això és el que va fer el mític Albert Collins, un dels més magnífics i superdotats guitarristes del blues, en aquest Collins mix.

L'actualització dels temes passa, primer de tot, per revifar el so, fer-lo més contundent i actual, més rodó. I així totes les cançons en surten beneficiades, amb unes seccions de fent tremendíssimes, i una secció rítmica trepidant. El Collins està exuberant com sempre, amb el so distintiu, amb aquest registre baix i de cordes a l'aire tan característic. I cantant com sempre ho ha fet, amb aquesta tessitura de mitjos que no li permet potser tocar temes tan densos i de lament com el B.B. King, però que, alhora, li permet fer un material més divertit, quasi sarcàstic, quan no directament humorístic.

Mastercharge (sobre una parella amb la mà trencada), Honey Hush (sobre una parella que parla massa) o If you love me like you say (sobre una parella que no el tracta com creu que deuria) són molt bons exemples d'aquesta temàtica més lleugera, però que, desproveint-lo del punt de serietat a què convida el blues més canònic, li permet un repertori alegre, lleuger i gens feixuc.

Ho fa, a més, en bona companyia: B.B. King, Gary Moore o Brandford Marsalis són tan sols alguns dels noms majúsculs que l'acompanyen i que, sense fer del disc un "duets", sí que permet converses musicals molt enjogassades i fascinants.

En resum, un enorme disc de blues elèctric texà que pot permetre descobrir al neòfit una guitarra absolutament imprescindible del segle XX i un bluesman que juga a un blues lleugerament diferent.