10cc - Bloody tourists (1978)

La música de l'any 78 estava a punt de convertir-se en una altra cosa. Els 80 ja començaven a despuntar, i una dècada com la dels 70, que havia deixat una empremta tan indeleble havia de començar a transicionar cap a una música molt més popular, digerible i menys exigent instrumentalment. Els darrers bastions de la perícia musical i l'autoexigència musical dels 70 resistien les temptacions d'entrar en el joc de la radiofórmula vuitantera, i d'aquí naixien discs com aquest Bloody tourists dels 10cc.

Molt a prop del que ara s'anomena yacht rock, els 10cc eren un grup ple de talent i d'instrumentistes brillants que potser tenien una certa dificultat per encertar amb les melodies més memorables, però que ho compensaven ja no només amb una precisió tècnica incalculable i una instrumentació rica i elaborada, sinó també amb una aproximació molt desenfadada en l'apartat temàtic, la qual cosa feia que alguns dels seus temes semblessin petits acudits musicals, en què es recolzaven (quan no se'n fotien una mica) de gèneres i de qüestions candents contemporànies.

Aquest àlbum en concret entrega, per exemple, un reggae canònic ("I don't like reggae / I love it"), soft rock a palades, i algunes peces properes als Chicago o ves a saber a qui més. El poti-poti funciona perquè, com dèiem, la banda és proficient i dedicada. I per bé que potser no és un disc d'aquells que et canvia la vida (cal?) sí que pot amenitzar una tarda calorosa d'estiu, mentre remenes un mojito i et refregues, de tant en tant, un glaçó pel front mentre penses "això és vida (i la resta se me'n fot)".