19 de juny 2011

Ha mort Clarence Clemons

Era un huracà al damunt de l'escenari, peça clau dels mítics directes del Bruce Springsteen. El seu saxo marcà una època, fins i tot estant limitat als confins de la E Street Band.


Durant els 80 encetà una carrera en solitari que el portà a fer col·laboracions tan particulars com aquesta amb en Jackson Browne.


Ha mort després d'unes complicacions arran d'un atac de cor que tingué ara fa just uns dies.
Avui, hi ha una mica menys de música en el món.

13 de juny 2011

Bon Jovi - Bed of roses

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Sabeu allò dels guilty pleasures, oi? Plaers culpables... doncs mira, si aquest és un dels meus plaers culpables, a més haig d'admetre que és molt guilty i molt pleasure alhora.

Mai us podré explicar què és el que em transporta en escoltar Bon Jovi. Sempre he pensat que era la veu, que sembla vibrar d'una manera que em toca; però és ben probable que no sigui l'únic ingredient que ho provoca.
En qualsevol cas, Bed of roses és LA balada de EL grup de pop-rock. N'hi ha moltes més, per descomptat. Algunes tan precioses com Always, Thank you o I'll be there for you. Però aquesta és la combinació perfecta dels ingredients idonis. M'arriba molt endins aquesta història d'amor farcida, com és habitual en Bon Jovi, de metàfores forçades i bastant sobades.

Ja l'arrencada em posa en alerta: la guitarra allunyada del Sambora, trista, allargada, sense polir. Recito, a partir de llavors, tots els versos amb passió, com si fos jo mateix el que està assegut al piano donant-li voltes al cap. I en arribar a la tornada, se'm trenca la veu i haig de parar uns segons. Hi torno, és clar, però gaudeixo especialment el pont, on el tempo s'accelera i el John Bongiovi retorça cada sil·laba i acaba amb aquell "uuuh yeah" que presenta el solo del Sambora. "Gallina de piel" que deia aquell, "gallina de piel".

He imaginat, al llarg de la meva vida, a molts amors platònics amb aquesta cançó, prova indiscutible de la universalitat de la proposta musical (o de quan poc exigent sóc musicalment parlant).

12 de juny 2011

La música caduca?

Versions: Welcome to the Jungle amb violoncels

Sempre he estat molt fan de les versions alternatives de les cançons que m'agraden. M'agrada veure que hi poden aportar aproximacions des d'angles diferents. No totes, per descomptat, mereixen aplaudiments, però aquesta que he descobert al Tumblr del @MLKtoSCL potser sí.

Com sonaria el Welcome to the jungle dels Guns 'n Roses amb un duet de violoncels? A mi, del vídeo, em sobra la seva xul·leria, però més enllà d'això, la versió m'encanta. I a vosaltres?

11 de juny 2011

Gino Paoli - Milestones (2008)

Li vaig preguntar al Marco della Torre i a la Sara Capocetti, uns amics romans què els semblava aquest disc que m'acabava de comprar com a record musical de la ciutat, el dia just abans d'abandonar Roma. Ell -melòman consumat- me'l prengué de les mans i li va regirar la caràtula per poder-ne veure els detalls. Me'l va tornar amb els ulls ben oberts pronunciant només una paraula: "Discone!"
Mentre degustàvem el sopar que ambdós ens havien preparat, vam escoltar-lo. I d'aquella nit no puc oblidar la imatge d'ells dos cantant "La Gatta" amb delit, com revivint un passat llunyà que tornaven durant una estona a sentir present.

He anat descobrint aquest disc poc a poc, escolta a escolta, i cada cop m'agrada més. El mític Gino Paoli, el de Sapore di Sale, s'embranca en un directe gravat en una sola presa acompanyat d'una formació jazzera que ataca tant els seus grans èxits com alguns estàndards del gènere americà per excel·lència.

No vull comentar res més, prefereixo que l'escoltis, que et deixis portar per un dels grans de la canzone italiana, en un estil diferent i amb la garantia del segell Blue Note al darrera.

Artista: Gino Paole Àlbum: Milestones

Banda Sonora: _Dràcula (1971) - John Williams


Sóc molt fan de totes les bandes sonores de pelis de Dràcula. La meva favorita és, sens dubte, la del Wojciech Kilar per a la versió del Coppola, però n'hi ha una altra que cada cop que l'escolto m'agrada més.
És la partitura que el gran John Williams va orquestrar per a la versió que el John Badham escometé l'any 1979 amb el Frank Langella com a seductor vampir i el mític Lawrence Olivier com a Van Helsing.

Escolteu-la i tremoleu, que el senyor de la nit ja és aquí!



Bangles - Walk Like an Egiptian

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Com deien els Bon Jovi en un dels seus discs en directe. 100.000 fans no poden equivocar-se. Al menys no alhora. I quan un tema com aquest s'escolta a mig món i, després, 20 anys més tard, un DJ el posa en una discoteca de tirada roquera i tothom -insisteixo TOTHOM- perd el control, taral·leja la tornada com si li anés la vida, toca la air guitar amb fervor i se'ls hi arrissen els pels de tot el cos quan la Susanna Hoffs repren la peça cap al final amb aquella llengua solta i provocativa, quan això passa... tenim un hit atemporal.

El tema, que consti, no té ni solta ni volta. Però es veu que en el món del rock, quan combines la solta amb la volta de manera correcta, surt un superhit que t'hi cagues.

Quan vaig sentir aquesta cançó per primer cop, vaig córrer a comprar-me el disc sencer, com tantes altres vegades de manera inevitable he hagut de fer. El disc es va convertir en un dels meus favorits d'aquella època i l'agulla del meu tocadisc li va crear nou solcs al vinil de tants cops com el vaig punxar.

Per si fos poc, vaig anar a fer-me una fotocòpia en color de la portada, on hi sortien setze fotos de les quatre integrants del grup, amb les que em vaig confeccionar la meva primera carpeta personalitzada!

Per descomptat, em desfeia cada cop que sentia a la Susanna Hoffs, i li vaig agafar molt tírria al Prince en saber que al produir-les-hi el primer senzill del disc -que, curiosament, no va ser aquest tema sinó Manic Monday- l'havia afegit a la seva col·lecció de dones de bandera que s'havia passat per la pedra. Em va costar molt de temps i molts discs perdonar-li tal afrenta al de Minneapolis.

A mi, que voleu que us digui, m'encanta aquest tema. No puc deixar de taral·lejar-lo un cop el sento, no puc deixar de moure els peus. Deu ser allò que en diuen un guilty pleasure, no? Doncs mira, que voleu que us digui... massa culpable no em sento, no :D

07 de juny 2011

Aerosmith - I don't wanna miss a thing

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.



Els Aerosmith, després del seu ressorgiment a finals dels 90 amb el fantàstic Get a grip -un ressorgiment que, curiosament, superava ampliament la major part de la seva discografia prèvia- van perdre lleugerament la seva solidesa a l'hora de composar. S'han convertit, des de llavors, en un grup d'un sol senzill per disc -amb sort-, molts cops balades apreciades pels que vam quedar absolutament estabornits amb la triada espectacular que eren Crazy, Amazing i Cryin'.
Precisament d'un dels seus oblidables discs posteriors prové aquesta power ballad inspiradíssima (tot i que figurar en la banda sonora de la peli Armaggedon va ser el que la va fer famosa), recolzada sobre un tòpic de base (no voler perdre's ni un segon amb la seva estimada), encadena imatges vàries sobre el tema, com el no voler aclucar els ulls, no voler dormir per, en definitiva, gaudir al màxim de la joia de l'amor.
M'encanta aquesta peça dels Aerosmith, és una petita debilitat que tinc. Sempre m'ha semblat realment irresistible l'acostament que l'Steven Tyler efectua sobre les balades, barreja d'intimitat i bogeria desfermada a crits.

Com la major part de balades rock, ni la lletra és delicada ni subtil, ni els arranjaments són particularment originals. Hi ha una pauta, un patró, un motlle -custodiat a mort per les discogràfiques- que funciona sempre, a poc que els ingredients els barregis amb gràcia. La fórmula la poden interpretar els Bon Jovi, el Kid Rock o els mateixos Aerosmith, i funcionarà.
La diferència doncs, rau en l'atac que els músics li posin, en si s'ho creuen, si ho viuen. I, amics, a l'Steven Tyler se li podran tirar moltes coses en cara, però no que no ho visqui. Si totes les balades que ha interpretat aquest home en la seva carrera estan basades en fets reals, l'home ho deu passar molt malament, de tants amors que ha "patit".

Fantàstica, en definitiva, balada roquera de primera magnitud, segurament repenjant-se sobre una melodia en la tornada realment ben trobada i, com sempre, les guitarrades del Joe Perry i companyia, reforçant cada beat, com si fossin cops de martell que ajuden a la balada a arribar ben endins, tan endins com enamorat estiguis (ho hagis estat).
Discuteixi'm el que vulgui, senyor, però no que els Aerosmith saben fer balades rock.

40 anys - 40 cançons

El passat 3 de juny vaig complir 40 anys. Un dels regals que vaig rebre -i que em va arribar al cor- va ser una selecció musical de 40 temes escollits per la meva cosina Laia. Ella coneix molt bé els meus gustos musicals, però aquesta selecció no era per acontentar-me, sinó per compartir amb mi 40 temes que li encanten o que han marcat la seva vida. Les estic tot just començant a escoltar aquests primers dies després de l'aniversari i de rebre el regal, però he volgut dedicar-les-hi el temps que requereixen, escoltar-les un cop i un altre, gaudir de les que ja conec i m'agraden, aprendre a apreciar les que conec i no m'agraden i ser pacient amb les que no conec gens.

I com que escoltar cançons amb més calma de la normal sempre fa que la teva ment divagui i s'enriqueixi, he pensat compartir amb vosaltres una sèrie de posts, 40 per a ser exactes, cobrint les meves reaccions a les escoltes d'aquests temes triats amb tant de cor.

Així doncs, el proper post inaugura aquesta secció, dedicada molt especialment a la meva cosina Laia.