Rick Astley - Hold me in your arms (1988)

El problema de produir totes les cançons de la mateixa manera per a un mateix artista és que, si bé amb el segon disc —el que replica la fórmula del primer— ho vens absolutament tot (la gent ja el coneix, hi ha hype, hi ha ganes de renovar la sensació), tots els teus trumfos passen per, justament, la producció. I així oblides compondre cançons que siguin mínimament interessants i que, per dir-ho així, dissimulin el truc.

Així, aquest segon llarga durada del Rick Astley repeteix patrons, repeteix obvietats i prefereix tirar l'àncora allà on el sòl a aguantat abans que mirar de moure fitxa i avançar cap a altres territoris mínimament diferents.

El Rick segueix complint amb escreix, i la seva veu impera per damunt d'un material molt pobre. Ves a saber on hauria arribat el Rick Astley amb un material més atrevit, més fet per a ell. Tan sols un tema funciona, i és el que li manlleven l'Eddie Holland (de la tríada Holland, Dozier, Holland de la Motown). La resta, que aquí inclou material del mateix Astley, és banal i repetitiu, sense gràcia. Ningú esperava que el Rick Astley i els Stock, Aitken i Waterman entreguessin un Dark side of the moon, però sí que en algun moment ens vam atrevir a somiar que la festa podria continuar.