Certament, aquesta versió escomesa per la New American Orchestra no és més que una reintepretació lliure i orquestrada de les peces que Vangelis havia compost per la pel·lícula del Ridley Scott i que no es van publicar en el seu moment per desavinences creatives (el Vangelis estava molt descontent de com la Warner havia retocat i rearranjat els seus temes per incloure'ls al film), però roman com un molt bonic àlbum inspirat en les aventures del Deckard i que, sense pretendre ser fidel (però sí aprofitar-se de la tirada comercial del film) entrega una falsa banda sonora que molts, inconscientment, identifiquem amb la pel·lícula de tant que vam escoltar-la abans que, 12 anys més tard, finalment el Vangelis es decidís a publicar alguns dels temes originals (per bé que barrejats amb altres que ell també afegia de més i que relacionava amb el film sense que hi haguessin aparegut).
La New American Orchestra és una d'aquelles orquestres fetes amb alguna cosa més que cordes i pianos: guitarres, sintetitzadors, saxofons, el que calgui per poder atacar qualsevol tipus de partitura i fer-la ben assequible al gran públic. Val a dir, en tot cas, que les peces estan acreditades al Vangelis i que les versions que en fan sonen francament bé, amb uns luxosos i exuberants arranjaments dels quals les peces originals del grec no disposen.
Escoltada sense jutjar, aquesta falsa banda sonora pot perfectament arreglar-te una mala tarda amb un disc bonic, unes textures molt orgàniques i un parell de peces tan icòniques com el Love theme o el End titles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada