Gary Numan - The pleasure principle (1979)

És de tots sabut que els robots no senten. Però això no vol dir que no pensin, i molt. És el cas del Gary Numan, un dels noms propis més importants de l'emergent escena del synth-pop i la new wave, que sempre fou acusat de fred, de robòtic, però que el temps ha (re)posat en el lloc de preeminència que mereix per les seves diverses i enormes contribucions a la música del darrer tram del segle XX.

Aquí, per exemple, Numan articula tot el seu àlbum al voltant del principi del plaer de Freud, aquell que determina que tota acció humana ve determinada per la voluntat d'aconseguir el plaer i evitar el dolor o el patiment. Però ho fa, en realitat, confrontant-lo amb l'altre principi, el de "realitat", que és aquell que, marcat per la societat i la cultura, sovint ens impedeix perseguir el plaer i ens infligeix dolor. Numan canta al desesper emocional, a la buidor, a la solitud, a l'alienació d'una societat hipertecnificada. Cotxes que substitueixen el cos i l'ànima, androides que volen tenir-ne, de cos i d'ànima o que han sobreviscut a la humanitat, pel·lícules que són simulacres tinguts per més reals que la mateixa realitat que ens envolta... Posthumanitat al 1979. Un disc brillant i desesperançador, un missatge cap al futur al qual ningú no va voler fer cas. Potser encara hi som a temps.