L'èxit massiu del tema en qüestió va fer pensar al George que l'èxit l'esperava en altres gèneres més enllà del jazz, aquell en el qual no acabava, després de diversos àlbums, de ser prou reconegut. I és que el seu estil tou, melòdic, amb un atac guitarrístic molt suau, semblava fer basarda als fanàtics del jazz més canònic. Van ser les crítiques d'aquests, probablement, les que van empènyer Benson a l'altra banda del jazz, el més accessible, el que llima arestes i pela les cantonades per fer-les "radio friendly".
La proposta va funcionar, i a partir d'aquest moment el George Benson va anar acostant-se cada cop més al pop. Això sí, ho fa, sobretot en aquest àlbum, sense abandonar del tot el jazz i el funk, amb temes molt llargs (només tres temes per galta), espais amples per als solos (no només seus, també de la banda), i la sensació de que una cosa (el pop) no està renyida amb l'altra (el jazz). Milers de fans, en els propers anys, vingueren a reforçar aquesta idea, fent del George Benson una superestrella mundial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada