El Mark Knopfler ja feia temps que fugia dels Dire Straits (deixant un llegat, tot sia dit, inesborrable) tot cercant una carrera en solitari, més lliure i menys lligat a les vendes i l'èxit comercial. Aquest és un dels projectes que va encetar en aquest camí, una esplèndida batalla de "fingerpicking" entre el gran Chet Atkins (llegenda amb tota les lletres) i ell mateix.
I el millor del disc, a més de la música i de recuperar un catàleg de peces clàssiques del gènere, és que els dos... s'ho passen d'allò més bé. (A veure, quan el Mark Knopfler s'ho passa bé es nota perquè a l'orxata que té a les venes se li barreja una mica de sang, poca cosa més). Els dos dialoguen no només amb les seves guitarres sinó també hi fiquen cullerada fent bromes sobre les cançons, fent que tot plegat soni amistós i proper.
Cobrint temes clàssics però també trobant el moment per compondre un tema preciós per tancar l'àlbum , si a la guitarra tocada amb els dits li calia un homenatge aquest en podria ser un de ben lloable i divertit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada