22 de desembre 2011

El DJ amb els dits més ràpids?


Abans, no fa pas tant, un DJ era simplement un paio o paia amb una col·lecció de discos al cap i a la maleta que trobava la millor manera d'enredar al personal a cremar les soles. El concepte, per descomptat, ha evolucionat. Ara ens podem trobar amb un pollastre com aquest, de nom araabMUZIK, remenant els dits de manera vertiginosa per crear, directament, la música sobre l'escenari. La gent entra, evidentment, en èxtasi, veient las virgueries que l'home fa amb el seu teclat. Jo, sincerament, ho he flipat en colorins.



El vídeo m'ha arribat pel sempre interessant Tumblr de Logoside.

19 de desembre 2011

El millor disc de nadales?

Ja hem fet diversos posts sobre portades horroroses, i la secció nadalenca tampoc se n'escapa. Aquest promet ser el disc d'aquests Nadals de crisi i tensió palpable a l'ambient. Si és que fins i tot els tòtems nadalencs se n'han contagiat!

06 de novembre 2011

Preciós videoclip dels Evelyn Evelyn

M'arriba a través del sempre interessant Twitter del 4colors un videoclip absolutament preciós, homenatge a l'animació americana dels anys 30, amb uns ninotets creats sobre vidres entelats que dansen al ritme dels Evelyn Evelyn, un grup de música independent nord-americà.

L'artista és en Hoku Huchiyama, i tal com expliquen en aquest post, és un estudiant de Belles Arts que ja despunta i promet.


Evelyn Evelyn "Have You Seen My Sister Evelyn" Music Video from Amanda Palmer on Vimeo.

04 de novembre 2011

Anna Calvi, apunteu-vos aquest nom

La BBC el·labora, cada any, una llista de noms del món de la música que representaran el so de l'any en qüestió. Un li pot fer més o menys cas a aquestes llistes, però aquest any, entre els noms propis més o menys "trendy", s'hi amaga una joia en brut. Es diu Anna Calvi. Aquest és el seu nom, però el que importa no és això. El que importa és que la seva proposta artística està a anys llum de la dels seus companys de llista. Una estranya barreja de blues fosc, de Chris Isaak, de Patty Smith passat pel filtre del David Lynch, sense renunciar a la chanson francesa, a l'intimisme i a l'excentricitat. Amb una poderosa força visual i evocadora, la seva música t'entra fàcil i no se'n va, se t'arrapa a dins i no et deixa. Aquí en teniu el primer senzill del seu primer disc. Si no us encisa, si no us atrapa, accepto reclamacions.
 
Se li nota a la Calvi la formació artística (que abans d'acabar va canviar per la música), se li nota en la maner ad'encarar el seu projecte musical com si fos alguna cosa més que música, com si calgués vestir-ho amb misteri i amb textures i ecos enigmàtics. El seu disc sencer és una petita joia que inicia una carrera que promet. Només que encerti amb la producció del seu segon disc, només que seugeixi produint idees interessants, la Calvi té un llarg camí per recórrer.

31 d’octubre 2011

James Brown, Michael Jackson i Prince, alhora, damunt d'un escenari!

Ni en els meus més imaginatius somnis musicals em podria haver imaginat una escena així. L'any era el 1983. El lloc, un concert del James Brown, ja en el decliu de la seva carrera, però encara -sempre- una icona de la música moderna i dels drets dels negres a Estats Units. En un moment del concert -un d'aquells breaks instrumentals en els que la seva banda comença a repetir una base rítmica molt funky mentre el Sr. Brown fa de les seves- el padrí del soul s'atansa al públic anunciant-los de que hi ha una persona molt especial que ha vingut a veure el concert. "Michael Jackson, ladies and gentlemen!", i el convida a pujar a l'escenari i a improvisar una mica, cosa que el Michael fa amb certa solvència, entre crits dels incondicionals. Però el millor estava per arribar. Ja damunt l'escenari, el Michael Jackson s'acosta a en James Brown i li diu alguna cosa a cau d'orella. En Brown s'abraona sobre el micròfon i diu que el Jackson l'hi ha insistit en que faci pujar a l'escenari un altre convidat molt especial que corre per la sala. "Prince, ladies and gentlemen!". I aquí és on les coses se surten de mare. Au va, ja callo. Mireu el vídeo i al·lucineu amb el Prince.


D'això se'n diu robar el protagonisme al damunt d'un escenari, eh? :D El James Brown, però sobretot el Michael Jackson, desapareixen, es fan fonedissos davant l'allau de personalitat del de Minneapolis. Indubtablement, el Prince sempre ha estat el deixeble més avantatjat del James Brown -els seus gestos, les seves cadències, els seus passos de "ball", el seu èxtasi- i aquí ho demostra des del primer moment. No puc parar de mirar aquest vídeo un cop i un altre, descobrint cada cop detalls nous, com la manera en que el Prince puja a l'escenari, les cares dels músics, l'actitud del públic, com baixa de l'escenari -mig carregant-se'l-, etc.

08 d’octubre 2011

El retorn dels Terrorvision

Me n'assabento pel Marc Pastor que els Terrorvision treuen nou disc, després d'una pila d'anys. Que qui són els Terrorvision? Doncs una banda que va tenir el seu moment allà cap als 90. La seva barreja de rock i pop, amb una habilitat molt especial per atrapar l'oient amb facilitat els fa portar a tenir un més que considerable èxit a Anglaterra, però també arreu, molt en particular amb el seu més memorable àlbum Regular Urban Survivors, que incloïa alguns temes realment espectaculars com Celebrity Hit List.

Ara tornen, després d'haver-se dissolt a principis dels 2000 i aquest n'és el seu senzill de presentació.

28 de setembre 2011

Tal dia com avui morí Miles Davis


M'ho han recordat els companys de ViniloBCN. Va ser l'any 1991. La música va perdre un dels pil·lars més importants de la música del segle XX. Un músic que va canviar la manera en que s'interpretava el jazz, un home que va entendre que la barreja era la clau, un homa dotat d'una expressivitat i un talent fora límits.
I si sou dels que sempre heu pensat que el jazz no és el vostre estil, escolteu, siusplau, aquesta peça amb atenció, deixeu-vos portar pel frasseig solt i lliure d'un home que exhalava música infinita, inesborrable. Fixeu-vos com comença amb el leit motiv de la peça, però com després se n'allunya, minuciosament, com si d'una passeig tranquil es tractés i com, minuts més tard, hi torna de manera natural, com per recordar que tot solo és un viatge i que els viatges no són tal cosa si un no torna a casa.

14 de setembre 2011

One (wo)man band! Tocar Gorillaz en directe és possible.

A través del Tumblr de Tomentira trobo amb aquest vídeo de la Josie Charlwood en el que, ella soleta, amb un ordinador, un teclat i alguns pedals, es munta una versió espectacular del Feel Good, Inc. dels Gorillaz, en directe i sense talls ni trucs.
No he pogut desenganxar-me ni un segon de la pantalla, veient com, sense aparent dificultat, va afegint-hi les diferents capes a una cançó molt treballada a l'estudi de gravació però que la jove Charlwood sembla executar amb sorprenent facilitat.

Absolutament espectacular aquest joveneta que intenta obrir-se pas en el món de la música a cop de viralitat. La meva atenció ja l'ha captada.
Podeu visitar el seu Facebook per sentir més de les seves propostes musicals o, simplement, per donar-li suport, que se'l mereix.

28 de juliol 2011

Foxy Shazam, com si el Meat Loaf i el Freddy Mercury fossin amics


El bon amic David Soler em descobreix (i ja en van una pila) un grup realment curiós i que val la pena escoltar. Es diuen Foxy Shazam i són una estranya barreja, molt propera a una barreja entre els excessos rock de Meat Loaf i Queen, amb un frontman absolutament espectacular, dotat d'una veu amb un registre enorme amb la que vesteix una posa molt Freddy Mercury.



Amb una claríssima vocació anthemica, la conjunció de bateria, guitarres i, sobretot, piano, li donen uns ecos molt 70 que s'enganxa com si l'haguessis sentit tota la vida.



De moment compten amb tres discs, però aquest últim ha comptat amb una producció molt elaborada que fa pensar en que començaran a formar part dels cartells dels festivals més reputats de la propera temporada. Realment, si aquest frontman, Eric Nally, respon en directe, pot ser realment espectacular veure'ls en directe.

Bon Jovi en directe a l'Estadi Olímpic de Barcelona (27-07-2011)

Ja feia tres anys des que els de New Jersey es van acostar a Barcelona i un sempre té la curiositat de veure si hi ha canvis en el seu show. I n'hi han, aquest cop n'hi han hagut molts.


Per començar, el més destacable: un minutatge molt més elevat. Els Bon Jovi, en aquest Open Air Tour, han decidit convertir-se, encara que sigui durant un breu espai de temps, en la banda de rock més poderosa del planeta. I per fer-ho han recorregut al primer que els fans reclamen, un concert més llarg. I els Bon Jovi, que tenen un repertori per parar un tren després de trenta anys de carrera i molts èxits radiofònics, han decidit arribar fins al que en podríem dir el "minutatge Springsteen", és a dir, tres hores de concert.
I aprofitant aquesta primera diferència amb gires anteriors, el setlist ha canviat radicalment. Indubtablement, no hi faltaren els Livin' on a prayer, Always, Bed of roses, i molts dels seus grans hits. Però el veritablement original ha estat donar cabuda entre els 26 temes inclosos en el setlist a un bon grapat de temes molt secundaris, molt amagats en els seus discs, que vingueren a refrescar un repertori sovint molt ancorat en els hits del passat.

El començament fou, a més, tota una revolució. Per contres de començar amb algun senzill del seu darrer disc (The Circle) preferiren arrencar amb quatre peces seguides, quasi ininterrompudes, molt recolzades en els seus primers àlbums. Raise your hands, You give love a bad name, Born to be my baby i el senzill del The Circle We were'nt born to follow foren un motor imparable durant els primers 20 minuts.
En acabar en John Bongiovi avisava de que teníem per davant una nit molt llarga i amb moltes sorpreses.
Les sorpreses a les que es referia eren, sens dubte, aquestes cares B, aquestes peces molt poc conegudes pel fan d'estar per casa: I believe, Just Older, Santa Fe, Diamond Ring, Captain Crash & the beauty queen from Mars, Who says you can't go home, Hey God o I love this town foren les rareses (moltes) de la nit.

Per descomptat, una part del públic, majorment acostumat a cantar fil per randa totes les estrofes de tots els èxits, no les va gaudir en excés, però el resultat va ser que, per un cop a la vida, els fans més de fons van poder gaudir, en silenci, de molts temes molt apreciables que mai ningú havia pogut sentir en directe.


I la tercera gran diferència va ser, sens dubte, el tractament audiovisual. En la seva anterior gira ja vam destacar en aquest mateix blog el finíssim joc de pantalles que es van treure de la màniga, que no només servien per fer més grans els músics i així que tot l'estadi els pogués veure, sinó que hi havia un treball de videoproducció molt professional, amb imatges al·legòriques que enaltien la música. Però aquell joc audiovisual no tenia res, absolutament res a veure, amb el que vam poder presenciar ahir a la nit.

Els Bon Jovi comptaven, primer de tot, amb un parell de pantalles mitjanes laterals molt a l'ús. Però darrera seu, tot, absolutament  tot l'escenari, estava cobert per una pantalla de mesures impossibles que no és que els engrandís, no, és que els feia gegants. Fins i tot l'últim espectador penjat de la bandera de sobre del rellotge va poder veure molt d'aprop el concert gràcies a aquesta monstruosa pantalla.
Però és que, a més, el que s'hi dibuixava a la pantalla no era una simple reproducció del concert, eren veritables videoclips guionitzats que per una banda seguien als músics però per una altra incloïen imatges al·legòriques, efectes visuals diversos i, fins i tot, explosions i focs d'artifici simulats. El show, mil·limetrat com estava, feia que els mateixos músics interactuessin amb les càmeres i cada gest se sabia preparat, enregistrat i regalat en forma de llum al públic bocabadat.

Diferències a banda, el concert va estar francament bé. La veu del John Bongiovi pateix molt en aquests concerts i tot i que potser cal excusar-lo doncs estem al tram final de la seva interminable gira, els aguts preferia escurçar-los per no arriscar, traient bona part de la èpica de les cançons més mítiques. A més, el seu repertori cobreix majoritàriament la seva primera meitat de carrera musical, on el grup tocava i cantava en uns registres més aguts que sembla que el Bongiovi no pot mantenir ja.
En l'altra plat de la balança, el Richie Sambora manejà la seva cohort de guitarres amb una expertesa molt juvenil, barrejant els seus mítics solos melòdics amb virgueries atapeïdes de notes en una demostració guitarrística de primer nivell.
La resta de la banda, tan bé com és habitual, però sempre mancada del punch necessari per fer esclatar per voluntat pròpia l'estadi, molt en particular amb hits del calibre de Keep the faith. Diguéssim que el públic porta les ganes de saltar ja de casa, però que el so una mica apagat no ajuda a que la bomba exploti.

Quasi 50.000 persones gaudiren, en definitiva, d'un concert molt clàssic, amb un repertori sorpressiu i amb una ambició sobrada d'afegir-se com a contendent en la batalla per la banda més poderosa del planeta.

26 de juliol 2011

Nova col·laboració de la Björk i el Michel Gondry


Junts van portar el format del videoclip a uns nivells impensables. Molt pocs, després de molts anys, han assolit aquella perfecció. La Björk i el Michel Gondry van deixar perles audiovisuals tan espectaculars i delicioses com Human Behaviour, Joga o Bachelorette. Ara tornen a treballar junts amb Crystalline.

20 de juliol 2011

Wendy James està viva i canta a BCN!

 No m'ho podia creure aquest matí quan he vist que al Razzmatazz, aquest divendres, hi toca la Wendy James. Que no recordes qui és la Wendy James? Sí, home, sí... No em diguis que no recordes això:


Els Tranvision Vamp van ser tota una petita revolució en el món del pop. Un grup que s'atrevia a apujar els decibels i la distorsió per cantar pop. Bona part de l'èxit del grup, però, tenia a veure amb la figura de la frontwoman, Wendy James. Amb un look força devora-homes i una veu trencada que explotava fins a les últimes conseqüències, incloent-hi crits desfermats i dolços xiuxiuejos gens dissimuladament provocadors, la Wendy trencà motllos durant una temporada.
El seu èxit, però, no anà més enllà d'un disc realment apreciable. Conscient del seu magnetisme, inicià una carrera en solitari que la portà a l'ostracisme més absolut, tot i que el seu disc de debut li va escriure l'Elvis Costello en resposta a una carta de súplica que ella mateixa li va enviar.

Sembla, però, que la dona no ha parat des de llavors, encara que sigui a l'ombra. I ara torna a Barcelona per intentar recuperar als seus antics fans.

Beatles on the roof


17 de juliol 2011

[Vídeo] 70 Millions - Hold Your Horses


La Olga Ayuso em descobreix un vídeo absolutament espaterrant i divertit dels Hold Your Horses on reinterpreten peces fonamentals de la història de l'art posant-se ells mateixos com a models i integrant-hi els instruments. Realment ben trobat i divertit.

14 de juliol 2011

ZZ Top en directe al Poble Espanyol de Barcelona (13-07-2011)


Feia molt de temps que tenia ganes de veure a la Little ol' band from Texas en directe i ahir en vaig tenir l'oportunitat al sempre interessant festival estiuenc del Poble Espanyol de Barcelona. Gent de totes les edats, des de nens de 10 anys fins a avis rockers de 60, esperaven amb candeletes l'aparició dels mítics ZZ Top, els reis del boogie (amb permís del seu padrí John Lee Hooker).

El concert difícilment podia enganyar a ningú. Una banda amb quaranta anys de recorregut i uns integrants de més de seixanta no poden prometre un concert ple d'energia i passió. En aquests casos, la passió la posa el públic. I així va ser.

El trio aparegué en escena sota unes llampants túniques morades -que unes hostesses vestides molt curtes els hi tragueren en acabar el primer número- lliurant allò que millor sabent fer: rock-blues molt saturat, particularment basat en els riffs rítmics del Billy Gibbons, però molt ben vestit amb un baix tremendista i una bateria igualment contundent. Got me under pressure va ser la primera, però els de Texas disposen d'un arsenal de hits important -és el que té portar 40 anys a la carretera- i així es van anar succeint Cheap Sunglasses, Sharp Dressed Man, I'm bad, I'm Nationwide, La Grange, Tush, Gimme all your lovin', i un llarg etcètera.
Com a extres, va atacar unes poques versions, del Willie Dixon (Future blues), del B.B. King (Rock me babe) i de Hendrix (Hey Joe), totes elles molt reeixides.



Sé que no és just, però quan un grup ha publicat un disc com Fandango que mostra un directe tan potent, veure'ls amb una mobilitat reduïda (la gent al·lucinava quan es posaven a fer aquell lleuger balanceig de guitarra i baix a l'uníson, com si fos el súmmum), veure'ls atacar els temes amb un excés de professionalitat (és a dir, que tocaven com si mengessin un entrepà, com aquell que està jugant a cartes, com qui no vol la cosa, en definitiva) decep una mica. Algun que altre acudit visual (sobretot suportat en l'atrezzo, ja sigui amb barrets de blues, guitarres peludes i poc més), una simulació fluixa de complicitat entre ells, i no massa més van oferir en l'apartat de performance.


Però el que és indubtable i el que no va decebre en cap cas va ser la música. Vigorosa com sempre, saturada i contundent, amb uns riffs inoblidables, amb una tècnica guitarrística minimalista però molt efectiva -que fàcil que sembla tocar la guitarra com ho fa en Gibbons- i oferint un tipus de música que ja no es troba, un rock ancorat en el blues més destraler, més ancestral, tan a prop dels pioners com de les arrels del gènere, un terrabastall de boogie ideal per ser tocat en bars de carretera infestats de camioners de pas, dones dubtoses i ferum a gasolina.

04 de juliol 2011

Somiatruites - Albert Pla

Tot escrivint un post (en un altre blog) sobre paraules intraduïbles, arribo a la paraula somiatruites. I buscant-ne el seu origen (que encara no he trobat, si algú el sap, que me'l digui, si us plau) em topo amb aquest tema de l'Albert Pla. Vagi per endavant que no sóc gens fan del de Sabadell. Me'l van vendre els mitjans de comunicació com un tipus rar i no he fet mai l'esforç de donar-li l'oportunitat de convèncer-me. Així que no us vull pas vendre cap moto.

Tan sols vull compartir amb vosaltres una cançó absolutament deliciosa, delicada i fràgil que he trobat per casualitat i que es diu Somiatruites.
La lletra és tan bonica que fa por. Explica la història d'una escola en la que només hi estudien els nens que somien truites, és a ir, els que fan volar coloms, els que tenen somnis impossibles i irrealitzables.
Aquí us deixo la cançó i, tot seguit, la lletra, per tal de que la podeu gaudir en tota la seva bellesa.


Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au, au, au i auuuuuuuuuuuuuuuuuu

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! i a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.

I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina:
Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre
l’aprobava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta que simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna:
ole, ole, ole....

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
ni classes,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes
I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........

19 de juny 2011

Ha mort Clarence Clemons

Era un huracà al damunt de l'escenari, peça clau dels mítics directes del Bruce Springsteen. El seu saxo marcà una època, fins i tot estant limitat als confins de la E Street Band.


Durant els 80 encetà una carrera en solitari que el portà a fer col·laboracions tan particulars com aquesta amb en Jackson Browne.


Ha mort després d'unes complicacions arran d'un atac de cor que tingué ara fa just uns dies.
Avui, hi ha una mica menys de música en el món.

13 de juny 2011

Bon Jovi - Bed of roses

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Sabeu allò dels guilty pleasures, oi? Plaers culpables... doncs mira, si aquest és un dels meus plaers culpables, a més haig d'admetre que és molt guilty i molt pleasure alhora.

Mai us podré explicar què és el que em transporta en escoltar Bon Jovi. Sempre he pensat que era la veu, que sembla vibrar d'una manera que em toca; però és ben probable que no sigui l'únic ingredient que ho provoca.
En qualsevol cas, Bed of roses és LA balada de EL grup de pop-rock. N'hi ha moltes més, per descomptat. Algunes tan precioses com Always, Thank you o I'll be there for you. Però aquesta és la combinació perfecta dels ingredients idonis. M'arriba molt endins aquesta història d'amor farcida, com és habitual en Bon Jovi, de metàfores forçades i bastant sobades.

Ja l'arrencada em posa en alerta: la guitarra allunyada del Sambora, trista, allargada, sense polir. Recito, a partir de llavors, tots els versos amb passió, com si fos jo mateix el que està assegut al piano donant-li voltes al cap. I en arribar a la tornada, se'm trenca la veu i haig de parar uns segons. Hi torno, és clar, però gaudeixo especialment el pont, on el tempo s'accelera i el John Bongiovi retorça cada sil·laba i acaba amb aquell "uuuh yeah" que presenta el solo del Sambora. "Gallina de piel" que deia aquell, "gallina de piel".

He imaginat, al llarg de la meva vida, a molts amors platònics amb aquesta cançó, prova indiscutible de la universalitat de la proposta musical (o de quan poc exigent sóc musicalment parlant).

12 de juny 2011

La música caduca?

Versions: Welcome to the Jungle amb violoncels

Sempre he estat molt fan de les versions alternatives de les cançons que m'agraden. M'agrada veure que hi poden aportar aproximacions des d'angles diferents. No totes, per descomptat, mereixen aplaudiments, però aquesta que he descobert al Tumblr del @MLKtoSCL potser sí.

Com sonaria el Welcome to the jungle dels Guns 'n Roses amb un duet de violoncels? A mi, del vídeo, em sobra la seva xul·leria, però més enllà d'això, la versió m'encanta. I a vosaltres?

11 de juny 2011

Gino Paoli - Milestones (2008)

Li vaig preguntar al Marco della Torre i a la Sara Capocetti, uns amics romans què els semblava aquest disc que m'acabava de comprar com a record musical de la ciutat, el dia just abans d'abandonar Roma. Ell -melòman consumat- me'l prengué de les mans i li va regirar la caràtula per poder-ne veure els detalls. Me'l va tornar amb els ulls ben oberts pronunciant només una paraula: "Discone!"
Mentre degustàvem el sopar que ambdós ens havien preparat, vam escoltar-lo. I d'aquella nit no puc oblidar la imatge d'ells dos cantant "La Gatta" amb delit, com revivint un passat llunyà que tornaven durant una estona a sentir present.

He anat descobrint aquest disc poc a poc, escolta a escolta, i cada cop m'agrada més. El mític Gino Paoli, el de Sapore di Sale, s'embranca en un directe gravat en una sola presa acompanyat d'una formació jazzera que ataca tant els seus grans èxits com alguns estàndards del gènere americà per excel·lència.

No vull comentar res més, prefereixo que l'escoltis, que et deixis portar per un dels grans de la canzone italiana, en un estil diferent i amb la garantia del segell Blue Note al darrera.

Artista: Gino Paole Àlbum: Milestones

Banda Sonora: _Dràcula (1971) - John Williams


Sóc molt fan de totes les bandes sonores de pelis de Dràcula. La meva favorita és, sens dubte, la del Wojciech Kilar per a la versió del Coppola, però n'hi ha una altra que cada cop que l'escolto m'agrada més.
És la partitura que el gran John Williams va orquestrar per a la versió que el John Badham escometé l'any 1979 amb el Frank Langella com a seductor vampir i el mític Lawrence Olivier com a Van Helsing.

Escolteu-la i tremoleu, que el senyor de la nit ja és aquí!



Bangles - Walk Like an Egiptian

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.

Com deien els Bon Jovi en un dels seus discs en directe. 100.000 fans no poden equivocar-se. Al menys no alhora. I quan un tema com aquest s'escolta a mig món i, després, 20 anys més tard, un DJ el posa en una discoteca de tirada roquera i tothom -insisteixo TOTHOM- perd el control, taral·leja la tornada com si li anés la vida, toca la air guitar amb fervor i se'ls hi arrissen els pels de tot el cos quan la Susanna Hoffs repren la peça cap al final amb aquella llengua solta i provocativa, quan això passa... tenim un hit atemporal.

El tema, que consti, no té ni solta ni volta. Però es veu que en el món del rock, quan combines la solta amb la volta de manera correcta, surt un superhit que t'hi cagues.

Quan vaig sentir aquesta cançó per primer cop, vaig córrer a comprar-me el disc sencer, com tantes altres vegades de manera inevitable he hagut de fer. El disc es va convertir en un dels meus favorits d'aquella època i l'agulla del meu tocadisc li va crear nou solcs al vinil de tants cops com el vaig punxar.

Per si fos poc, vaig anar a fer-me una fotocòpia en color de la portada, on hi sortien setze fotos de les quatre integrants del grup, amb les que em vaig confeccionar la meva primera carpeta personalitzada!

Per descomptat, em desfeia cada cop que sentia a la Susanna Hoffs, i li vaig agafar molt tírria al Prince en saber que al produir-les-hi el primer senzill del disc -que, curiosament, no va ser aquest tema sinó Manic Monday- l'havia afegit a la seva col·lecció de dones de bandera que s'havia passat per la pedra. Em va costar molt de temps i molts discs perdonar-li tal afrenta al de Minneapolis.

A mi, que voleu que us digui, m'encanta aquest tema. No puc deixar de taral·lejar-lo un cop el sento, no puc deixar de moure els peus. Deu ser allò que en diuen un guilty pleasure, no? Doncs mira, que voleu que us digui... massa culpable no em sento, no :D

07 de juny 2011

Aerosmith - I don't wanna miss a thing

Aquest post és el primer d'una sèrie de 40. Si vols saber-ne el perquè, llegeix això.



Els Aerosmith, després del seu ressorgiment a finals dels 90 amb el fantàstic Get a grip -un ressorgiment que, curiosament, superava ampliament la major part de la seva discografia prèvia- van perdre lleugerament la seva solidesa a l'hora de composar. S'han convertit, des de llavors, en un grup d'un sol senzill per disc -amb sort-, molts cops balades apreciades pels que vam quedar absolutament estabornits amb la triada espectacular que eren Crazy, Amazing i Cryin'.
Precisament d'un dels seus oblidables discs posteriors prové aquesta power ballad inspiradíssima (tot i que figurar en la banda sonora de la peli Armaggedon va ser el que la va fer famosa), recolzada sobre un tòpic de base (no voler perdre's ni un segon amb la seva estimada), encadena imatges vàries sobre el tema, com el no voler aclucar els ulls, no voler dormir per, en definitiva, gaudir al màxim de la joia de l'amor.
M'encanta aquesta peça dels Aerosmith, és una petita debilitat que tinc. Sempre m'ha semblat realment irresistible l'acostament que l'Steven Tyler efectua sobre les balades, barreja d'intimitat i bogeria desfermada a crits.

Com la major part de balades rock, ni la lletra és delicada ni subtil, ni els arranjaments són particularment originals. Hi ha una pauta, un patró, un motlle -custodiat a mort per les discogràfiques- que funciona sempre, a poc que els ingredients els barregis amb gràcia. La fórmula la poden interpretar els Bon Jovi, el Kid Rock o els mateixos Aerosmith, i funcionarà.
La diferència doncs, rau en l'atac que els músics li posin, en si s'ho creuen, si ho viuen. I, amics, a l'Steven Tyler se li podran tirar moltes coses en cara, però no que no ho visqui. Si totes les balades que ha interpretat aquest home en la seva carrera estan basades en fets reals, l'home ho deu passar molt malament, de tants amors que ha "patit".

Fantàstica, en definitiva, balada roquera de primera magnitud, segurament repenjant-se sobre una melodia en la tornada realment ben trobada i, com sempre, les guitarrades del Joe Perry i companyia, reforçant cada beat, com si fossin cops de martell que ajuden a la balada a arribar ben endins, tan endins com enamorat estiguis (ho hagis estat).
Discuteixi'm el que vulgui, senyor, però no que els Aerosmith saben fer balades rock.

40 anys - 40 cançons

El passat 3 de juny vaig complir 40 anys. Un dels regals que vaig rebre -i que em va arribar al cor- va ser una selecció musical de 40 temes escollits per la meva cosina Laia. Ella coneix molt bé els meus gustos musicals, però aquesta selecció no era per acontentar-me, sinó per compartir amb mi 40 temes que li encanten o que han marcat la seva vida. Les estic tot just començant a escoltar aquests primers dies després de l'aniversari i de rebre el regal, però he volgut dedicar-les-hi el temps que requereixen, escoltar-les un cop i un altre, gaudir de les que ja conec i m'agraden, aprendre a apreciar les que conec i no m'agraden i ser pacient amb les que no conec gens.

I com que escoltar cançons amb més calma de la normal sempre fa que la teva ment divagui i s'enriqueixi, he pensat compartir amb vosaltres una sèrie de posts, 40 per a ser exactes, cobrint les meves reaccions a les escoltes d'aquests temes triats amb tant de cor.

Així doncs, el proper post inaugura aquesta secció, dedicada molt especialment a la meva cosina Laia.

31 de maig 2011

Ja es pot escoltar, sencer, l'últim disc dels Arctic Monkeys


Gràcies a la web del diari britànic The Guardian, ja es pot escoltar, de cap a peus, el nou disc dels Arctic Monkeys, el quart en la seva estratosfèrica carrera iniciada al Myspace. De moment, els tres primers discs han estat absolutament espaterrants, plens de temes enganxosos, hits rebenta-pistes i un so personal i instantàniament reconeixible.

Pots doncs escoltar en primícia aquest disc acudint a aquest enllaç.

26 de maig 2011

Efemèrides: el neixament de Miles Davis


Tal dia com avui de l'any 1926, naixia Miles Davis, el trompetista que havia de revolucionar la música moderna amb la seva aproximació al jazz fusió.
Figura controvertida, de biografia abrupta i cinematogràfica, Miles Davis resta per la història de la música moderna com un dels noms clau, un dels salts de fe més importants que feren avançar el seu art molt més enllà del que els corsés de la època permetien.
Hi ha qui fuig només en sentir parlar de jazz, de trompetistes o de Miles Davis. Potser és que mai s'han atrevit a escoltar el seu So What, que obria una de les obres mestres de l'art del segle XX, l'àlbum Kind of blue.

17 de maig 2011

Les diferències entre Maslow i Lennon

Cadascú agafarà el model que vulgui, però jo crec que, si més no, el del Lennon és més clar. Què necessites? El que necessites és...

16 de maig 2011

Ha mort Ronnie James Dio


Va ser el flamant vocalista dels Black Sabbath, però emprengué posteriorment una interessant carrera en solitari de la que s'extreu aquest tros de tema amb el que s'obria l'àlbum Holy Diver.


Avui ha mort, d'un càncer d'estomac, als 67 anys, una de les icones del metal dels 80, un d'aquells als que els anys no semblaven afectar, mantenint la puresa de les seves propostes musicals intactes.

11 de maig 2011

Ella Fitzgerald, diva de dives

No transmetia, segurament, la decadència i la pena de la Billie Holiday, però la seva elegància, la seva dicció i la seva clara i portentosa veu col·locaren l'Ella Fitzgerald en el podi de les grans dives del jazz.
És una d'aquelles estrelles tan enlluernadores que no cal recomanar cap disc en concret per començar a gaudir-ne. Ja siguin les seves gravacions per la Decca en la primera etapa de la seva carrera, ja siguin les de la Verve, que la catapultaren a la fama, cada peça en boca de la Lady Ella es converteix en un caramel deliciós.

Capaç d'estirar la seva veu fins a tres octaves, la Fitzgerald ha abordat la immensa majoria dels estàndards vocals americans, marcant sempre un abans i un després en la interpretació de cadascun d'ells.
Sentir-la cantar rejuveneix, t'obliga a ser feliç, a ballar, a moure el cap, els peus, a espetegar els dits; la joia amb la que cantava cada peça es transmetia nota a nota. Hi ha qui, fins i tot, li retreia aquesta joia natural amb la que interpretava fins i tot les peces més tristes i malenconioses.

Referent dels referents, brúixola del jazz vocal, diva de dives, Ella Fitzgerald t'alegrarà el dia si la deixes cantar.


Si t'ha agradat, no deixis d'escoltar-la més i millor, repassant la seva inacabable discografia.

Artista: Ella Fitzgeral Àlbum: Diversos

10 de maig 2011

Les mancances de l'educació d'avui en dia

Ahmad Jamal - But Not For Me (1958)

Inspiració per a molts futurs grans músics com Miles Davis o Keith Jarret, Ahmad Jamal mai va figurar en les pàgines principals de les llegendes del jazz, però el seu estil, net i melòdicament molt enginyós, marcà un abans i un després.
Aquest But Not For Me, gravat al club Pershing de Chicago, recull vuit peces extraordinàries, amb un fraseig precís, lluny de l'atabalament i del caos, i una banda sòlida que ataca els mig-temps de Jamal amb precisió. Només corre 29 minuts, però el solc d'aquest disc t'atrapa i no et deixa anar durant el seu curt girar.

Claredat melòdica de gran bellesa en un disc que, de puntetes, reclama més mèrits i elogis dels que la història li ha dedicat.

Artista: Ahmad Jamal
Àlbum: But Not For Me

01 de maig 2011

Mojave 3 en directe a la Plaça Odissea del Maremagnum (30-04-2011)

La plaça Odissea del Maremagnum no estava totalment plena, i bona part de l'auditori no coneixia el grup ni el repertori. Les primeres files de públic sí que estaven atapeïdes de fans expectants, però més enllà d'aquestes, la gent preferia fer grupets d'esquena a l'escenari i petar la xerrada. Una llàstima, perquè es van perdre un directe meticulós i amb molts matisos d'un grup que acumula cinc discs absolutament deliciosos, vorejant el pop més lluminós amb el sadcore de tints vaporosos.

El seu repertori és, majoritàriament, tranquil, de tempos molt relaxats i amb tirada als arranjaments minuciosos i delicats. En concert, doncs, la feina de transmetre la seva música no és fàcil, però la banda de Halstead insistí en no perdre les seves senyes d'identitat i apostaren per una banda completa i de sonoritat molt àmplia (sis membres). Hi afegiren, entre els seus èxits més calmats, alguna peça més ràpida per engrescar el personal i, fins i tot, s'atreviren a accelerar els finals d'algunes, a omplir-les d'energia per que el concert no decaigués.

La veu de Halstead sonà clara i plena d'aire, la Rachel Goswell transportà la música a un altre nivell amb els seus cors i, en general, la banda aconseguí que el magnífic so d'estudi que ofereixen a cada entrega de la seva discografia arribés sa i estalvi al port de Barcelona.

No aconseguiren, però, que el públic s'engresqués en excés. Val a dir, de totes maneres, que en un concert de les característiques d'aquesta mena de mini-festival, en que la entrada és gratuïta, això és el més habitual, molt en particular quan la organització té la bona pensada de portar grups de gran qualitat però que no tenen encara el suport massiu del públic.
En definitiva, un magnífic concert d'un grup igualment magnífic que tornaven a Barcelona després de molts anys i que als incondicionals de la banda va deixar molt bon sabor de boca