Lee Ritenour - Earth run (1986)

El Lee Ritenour mai va assolir la categoria d'estrella del jazz ni accedir a la constel·lació de grans guitarristes del mateix gènere, però és indubtable que el seu talent el permetia defensar amb molta solidesa una aproximació al jazz molt dels 80, aquella del easy listening que la feia més fàcil de pair per grans audiències que mai s'atrevirien amb un Stanley Jordan o un Pat Metheny.

La seva cohort d'amics recurrents, formada pel Dave Grusin, el' Ernie Watts i alguns més, es retroben aquí per fer un disc agradable, honest i molt entretingut, amb presència generosa de les mil-i-una guitarres del Ritenour, incloent-hi la synthaxe, una barreja de guitarra i sintetitzador que devia semblar d'allò més cool a l'època.

Sense que cap tema assoleixi cotes descomunals, cap d'elles tampoc sembla baixar per sota d'un nivell de professionalitat i musicalitat molt decents, i l'habilitat dels músics hi té molt a veure, aquí. Els teclats del Grusin compleixen amb escreix, els solos de saxo que se li permeten al Watts llueixen contundents, i la cohesió d'una banda prou diversa però bregada, fa que tot soni bé sempre.

Per dir-ho fàcil, el Lee Ritenour tindria moments molt menys inspirats que aquests en els següents anys, així que ben val la pena gaudir d'aquesta cursa al voltant del món que, a més, tenia finalitat benèfica.

Jeff Beck - Flash (1985)

Els 80 van fer mal (però no només mal, esclar). Alguns artistes, reputats i amb una sòlida carrera llaurada a base de talent i esforç, es deixaren endur per les tendències del moment, per la música més de ràdio-fórmula, buscant l'èxit més enllà dels seus nínxols de fans.

També li va passar al gran Jeff Beck, un dels més grans guitarristes de la música moderna, reconegut per tothom com a influència o, si més no, com a cim inabastable per a qualsevol que l'admirés. La seva col·laboració amb el Nile Rodgers (de Chic, responsable de la producció d'altres àlbums dels 80 per a grans estrelles com el Let's dance del Bowie) no acaba de funcionar, precisament, pel que aporta aquest darrer. Les bases al damunt de les quals se li demana al Beck que faci cantar la seva guitarra són molt poc afortunades en la major part dels casos, quan no lleugerament vergonyants amb el pas del temps.

Afortunadament, la primera galta del disc, confeccionada a base de només quatre peces molt concretes, sí funciona; i funciona molt bé. Perquè l'arrencada amb l'Ambitious no és definitiu, no és un hit, però estableix un to que la resta de l'àlbum seguirà després (per bé que amb menys fortuna). Però és que el segueix el que podria ser un dels dos grans temes del dics, el Gets us all in the end, on una base de heavy metal s'ataca des d'una producció menys rasposa i això entrega una cançó energètica i enganxosa, amb un solo de guitarra inacabable i trepidant del Beck. Escape del Jan Hammer, que segueix jugant amb els seus sintetitzadors, sona un pèl buit, però la guitarra del Jeff Beck ho compensa. I, finalment, la primera cara estanca amb una altra joia de l'àlbum, el People get ready cantat pel Rod Stewart, una versió d'una peça del Curtis Mayfield ancorada en el gospel.

La segona galta, però, és un despropòsit. No, no és terrible, però la sensació de que cap de les decisions que s'han pres funcionen és palesa. (I la pitjor de les decisions no és ni tan sols haver permès que el Jeff Beck cantés amb la seva pròpia veu un del temes, Working, tenint a l'estudi al Jimmy Hall cantant la major part dels talls).

Així, l'àlbum queda coix, molt coix, per bé que una de les dues galtes és francament reeixida, sobretot tenint en compte el conjunt.

Ry Cooder - Paradise and lunch (1974)

El revisionisme de Cooder ha acabat aplegant un catàleg de cançons americanes de totes les èpoques i estils, tots ells passats pels sedàs de la seva guitarra. En aquest Paradise and lunch, el seu quart àlbum, tot just abans que comencés a convertir-se en compositor de bandes sonores mítiques com Paris, Texas, Crossroads o Geronimo, recull un bon grapat de peces diverses que, curiosament o no, acaben sonant coherentment unes al costat de les altres, perquè l'habilitat de Cooder no és només la de recollir sinó la de insuflar-les-hi nova vida, com si fos un amplificador musical. I quina nova vida!

Vàries tradicionals com Tamp' em up solid o el Jesus on the mainline s'encadenen amb peces més modernes com el It's all over now dels Womack, i el Fool for a cigarrette ("Feelin' good, feelin' good. / All the money in the world / spent on feelin' good") que obre la segona galta es presenta com un dels punts àlgids, però en dura competició amb If walls could talk o Mexican divorce. Amb una banda competent i rigorosa, amb una empenta nova i amb ganes de fer arqueologia musical, Cooder entrega un altre fascicle de la seva enciclopèdia de música americana, una d'aquelles que no només fa bonic a les prestatgeries sinó que demana que es llegeixi i rellegeixi un cop i un altre de tan fascinants i riques com són.

Stevie Wonder - Talking book (1972)

Pocs artistes més brillants i genials que l'Stevie Wonder ha donat la música popular. 22 anys, tan sols 22 anys tenia quan va gravar aquesta, una de les seves diverses obres mestres. Potser aquesta no sigui la més ambiciosa (el doble LP que és Songs in the key of life, on intentà capturar, "tot, la vida, la música... tot") ni la més rodona (Innervisions?), però sí és un dels primers intents del Little Stevie de fer un disc completament seu, més enllà del que les seves discogràfiques li suggerissin (ja ho havia intentat amb el seu anterior disc, amb força bons resultats).

Wonder compon aquí un ram de peces que abracen moltes més temàtiques i molts més territoris musicals: hi ha amor i desamor (per a parelles però també per a fills i filles), i també crítica social, però alhora hi ha pop, rock, reggae i fins i tot una llavor d'un gènere que arrasaria tan sols uns pocs anys més tard, el disco (a Superstition).

I Wonder, com sempre, com abans i com després, desplegant el seu talent i capacitat de multi instrumentista, compon i interpreta a dojo, amb matisos, amb detall i cura, amb exuberància i embelliment, ja sigui a les balades, ja sigui als tempos ràpids.

Potser no tots els temes estan a la mateixa alçada, i un parell o tres podrien haver estat en qualsevol altre disc sense molestar, però el gruix és tan genial, innovador i ric que no se li pot dir al Wonder res més que gràcies per un regal que, en realitat, és atemporal.

Michael Giacchino - The Fantastic Four: First steps (2025)

Els de Marvel s'han passat dècades intentant adaptar el còmic dels 4 Fantàstics a les pantalles, grans i petites, i sempre amb dissort. Semblava talment com si fos impossible transportar les aventures de la família més famosa de l'univers Marvel a algun suport que no fos del paper i la tinta. Afortunadament, quan les esperances ja eren minses, el darrer intent de la franquícia ha funcionat, i tots els seus elements han vingut a sumar, també la seva banda sonora.

El Michael Giacchino ja està bregat en mil-i-una batalles cinematogràfiques, musicant franquícies com Star Trek, Jurassic Park, Mission Impossible, o les sèries Alias o Lost. Encara més, ell va ser l'encarregat de posar música a The incredibles, la paròdia animada que Pixar va fer, precisament, d'una família amb poders una mica estrambòtics.

I en una adaptació com aquesta, amb una estètica retrofuturista tan marcada, el Giacchino ha hagut d'empescar-se una banda sonora que combinés hàbilment l'èpica de les aventures heròiques amb el to 50s' dels visuals de la pel·lícula, recreant una Nord-Amèrica de progrés, de bonança econòmica, de cotxes elegants i barrets de feltre.

I aquesta barreja es veu en l'èpica retro del tema principal o en l'elegància tornada primer en aventura i després en divertiment televisiu de First cue, per bé que els contrapunts retro segueixen apareixent en la majoria de talls de l'àlbum, sovint en forma de cors molt naives que recorden als jingles televisius i radiofònics de l'època.

El millor, però, és que no només la mixtura funciona perquè està feta amb cura i precisió. I perquè no deixa de donar-li espai també a les escenes menys extremes, menys exigents amb l'èpica i l'aventura, com la de la delicada Pregnancy test o l'ominosa Herald today, gone tomorrow.

Menció a banda mereix l'orquestració brillant i exuberant, que retruny en els moments d'èpica més intensa, com en les aclaparadores A Galactus case of the Munchies, Bowel before me, The light speed of your life i Nothing neutron under the sun on els cors s'afegeixen a una orquestra que sembla sortida d'una esquerda del continu espai-temps, i que formen una quàdrupla sonora incontestable al bell mig del disc. 

Aquest passatge intens i eixordador desemboca en la melòdica i plaent Starship birth, que fa de contrapunt i rebaixa les pulsacions per començar a encarar la segona meitat de l'àlbum. Una segona meitat que segueix pels mateixos camins, i que no rebaixa el to, el ritme ni la intensitat, en un àlbum llarg i generós de més de 80 minuts de música.

Des de la corprenedora The other Sue drops, amb una arrencada que cada cop et fa saltar de la cadira, fins al divertiment que és Carseat drivers, que sembla directament manllevada d'una sitcom familiar dels 50, passant per la suite dedicada al tàndem Galactus/Silver surfer o la preciosa Tripping the light fantastic, una peça curta però de les més melòdiques de tota la banda sonora, i que suposa un moment de reflexió i un oasi musical en un disc majorment eixordador, vibrant i frenètic, a més d'obrir les portes a un tram final que s'ha reservat per incloure-hi les peces que menys encaixen amb la resta, com The Fantastic Four Power Hour (que acompanya a la sèrie animada que es revela en el film), el Let us be devoured de l'Andrea Datzman (que canta en format folk acústic una balada amb una lletra tota estranya) o la cançó de bressol que el robot H.E.R.B.I.E. li canta al nadó dels Richards.

Seguint el punt naive de la pel·lícula, no només la música hi vol jugar també, sinó que els mateixos títols de les pistes acumulen jocs de paraules més o menys gracioses (The bridges of silver surfer county, Nothing neutron under the sun, Bowel before me, Span-tastic voyage, Without further Adieu) que ens recorden que cap història de senyors i senyores vestits amb malles de colors ens les hauríem de prendre completament en serio. Però la música... ah!, aquesta música sí que cal prendre-se-la molt seriosament!

Chuck Mangione - Feels so good (1977)

El tema que li dóna nom al disc és un d'aquells exemples de crossover, de peça d'un gènere que és capaç de saltar cap a un altre i agradar a oients acostumats a músiques ben diferents. Perquè el Feels so good del fiscorn Chuck Mangione va saltar a les ràdios de pop i rock i, amb el seu estil alegre i amb ritmes llatins de fons, va encisar audiències ben allunyades del jazz.

El secret és una banda molt ben treballada en què tothom hi té un espai per desenvolupar-se lliurement, i l'encaix sembla produir-se amb molta naturalitat. Més enllà del tema principal, el disc no desentona amb l'estil d'easy listening que tant despuntava i agradava als 70, on la fusió del jazz amb altres corrents va no només permetre-li explorar nous i atrevits territoris sinó també barrejar-ho amb sonoritats menys extremes que entraven més bé en les audiències menys acostumades als solos improvisats i als ritmes que se sortien del 4x4.

De fet, el jazz easy listening va entrar, molt sovint, per les pantalles, ja fossin de cinema o de televisió, on les sintonies de les pel·lícules i sèries eren composades, sovint, per les noves fornades de músics de formació jazzística que buscaven un espai on desplegar el seu art. Els Dave Grusin, Henry Mancini, Lalo Schifrin, Quincy Jones, Mike Post... la llista és interminable. De fet, el disc que ens ocupa conté un tema principal d'una sèrie canadenca de l'època, Side Street.

I sí, el Feels so good va fer-se extremadament popular, però també ho podrien haver esdevingut Maui-Waui, o el fascinant i més atrevit i complex Hide & Seek (Ready or not here I come), o qualsevol altre, perquè tots ells tenen aquella qualitat universal i sonoritat agradable, regida per melodies clares i leitmotivs que sempre acaben retornant per a a solaç de l'oient. 

Una delícia.

Carole King - Tapestry (1971)

Per bé que la importància, presència i rellevància d'aquest àlbum de la King puguin ser molt més evidents als EUA, dues coses són indubtables: a) que la influència musical dels EUA en la resta del món també ens n'ha fet arribar els seus ecos; i b) que el disc és tan magnífic per si sol que, més enllà de la seva importància en la història de la música moderna, no cal ni tan sols encabir-lo en cap corrent històric per poder apreciar-lo.

Perquè el disc és una delícia, delicat i personal, sobretot personal. Perquè no era tan corrent, als 70, que un/a cantant s'obrís en canal per parlar-nos de les seves preocupacions, talment com si cada cançó del disc fos una entrada en el seu diari personal. Aquesta aproximació compositiva ja venia dels Dylan i Mitchell, recollirien el testimoni gent com la King o el Jackson Browne, i seria portada molt més enllà per artistes contemporànies com la Billie Eilish. Però —insistim—, això no era pas comú ni habitual als 70.

I la King ens parla de ruptures, de distàncies insalvables, d'oferiments d'amistat i de passions. I ho fa des de la proximitat més intensa, com a cau d'orella però sense xiuxiuejar, deixant que la seva veu càlida i terrosa, amb molt poc vibrato, molt poc diva, t'expliqui què li preocupa. I és aquesta absència de pretensions vocals la que converteix l'oient en un confessor, en un amic de la Carole, a qui volem escoltar perquè ens preocupa, perquè volem ajudar-la. Perquè nosaltres també ens hem sentit així algun cop, i sabem què dir-li, com acompanyar-la.

Pocs temes del disc podrien haver-se omès, doncs el ram de cançons és suculent i generós. L'àlbum arrenca amb un dels temes amb ritme més elevat, el I feel the earth move, i després ja aterra fins a tempos més baixos, entregant himnes com el You've got a friend, el Will you still love me tomorrow o el You make me feel like a natural woman.

Algú notarà que aquests tres temes s'han fet força famosos en altres versions, molt en particular el darrer en veu de l'Aretha Franklin, i és que vàries generacions han caigut irremissiblement sota els encants compositius (tots de la King) de les cançons d'aquest disc, d'una forma o d'una altra, en veu de la mateixa Carole o d'algú altre.

Un disc d'aquells que supera les inclemències del pas del temps i roman com un dels més estimats de la història de la música moderna.

John Lee Hooker - The healer (1989)

Rescatat de l'oblit més absolut i injust, als seus 73 anys el mític bluesman John Lee Hooker era aparellat amb un bon ventall de bons músics i bones bandes (Bonnie Raitt, Charlie Musselwhite, Los Lobos, Carlos Santana, Robert Cray, George Thorogood, Canned Heat) per acostar-lo ja no a una nova generació sinó a totes aquelles que pel camí havien contribuït a la seva eradicació de la història de la música.

I Déu n'hi do la popularitat que el disc va assolir, sobretot tenint en compte que és un disc de blues, un gènere habitualment molt poc present en les llistes de vendes. Però sobretot el Santana (atacant el tema que dóna nom a l'àlbum des d'una sonoritat molt tribal) i, en tot cas, una producció moderna i molt poc agressiva, van fer la resta. 

Per descomptat, com sol passar amb aquests experiments, algunes combinacions funcionen molt millor que d'altres, i a l'alçada del The healer amb el Santana s'hi poden pujar pocs altres temes, potser el I'm in the mood amb la Bonnie Raitt, i un Sally Mae molt respectuós amb l'original però afegint-hi les guitarrades de boogie del George Thorogood. Més enllà d'això, anècdotes curioses que, de tant en tant, semblen rutllar, però mai del tot ni de manera sostinguda. En última instància, els temes que el John Lee ataca en solitari acaben sent els que sonen més honestos i perdurables.

En tot cas, però, un disc força fascinant i que va fer una molt bona feina: la de posar al seu lloc de l'imaginari popular a un dels bluesmen més mítics, influents però alhora inimitables de la història de la música popular.

Martha and the Vandellas - Dance party (1965)

La Martha Reeves va començar de secretària a les oficines de la Motown, però una d'aquelles casualitats de la vida la va permetre lluir-se davant dels amos i així va començar una carrera plena d'èxits, molts d'ells coincidint en aquest àlbum.

Els Beatles encara no s'havien inventat allò de l'àlbum conceptual, així que els que es publicaven no eren altra cosa que una munió de singles dispersos i cares B, ordenades amb més o menys fortuna. També és el cas d'aquest Dance party. I potser per això el disc sembla un pèl desencaixat, sembla faltar-li alguna cosa, i aquesta no és altra que coherència interna.

Però el cert és que la Martha i les Vandellas saben defensar bé fins i tot les males cançons (que aquí n'hi ha unes poques). I, esclar, amb les que són bones com Dancing in the street o Nowhere to run, ja no saben fer altra cosa que portar-les a la categoria de músiques inesborrables del segle XX.

Entremig hi ha molta peça de ball, que si "fes el jerk", que si "ara fes el Mickey's monkey", i es deixa escoltar perquè el ritme de la Motown sempre és encomanadís. Així que si tens ganes de gresca, posa't aquest disc i aixeca't de la cadira. La Martha Reeves i les Vandellas s'encarregaran de la resta.

Jon Bon Jovi - Destination anywhere (1997)

Sovint es contempla aquest Destination Anywhere com el primer disc en solitari del Jon Bon Jovi sense la seva banda (fins i tot la ressenya de l'Allmusic Guide ho fa), quan en realitat ja és el seu segon (i fins al moment últim) àlbum, doncs 7 anys abans ja s'havia encarregat de compondre temes per a la banda sonora de la pel·lícula Young Guns II i que, de facto, és un àlbum en si mateix.

Sigui com sigui, aquest treball en solitari ens mostra un Bon Jovi que només mou unes peces per quedar-se al mateix lloc. Les peces que mou, que són poques, tenen a veure, principalment, amb una aproximació més pop (i, per tant, menys rock), unes bateries més sintètiques, i un treball de matisos que no solen tenir cabuda en un disc d'una banda de rock orientada als grans estadis. I el canvi, per què no dir-ho, li cau bé, permetent-li concentrar-se en la interpretació vocal (aquí més polida, més ajustada).

Però, en el fons, el Jon segueix sent un compositor d'himnes enganxosos, plens de clixés temàtics i musicals, i el bastidor d'unes estructures pensades per al seu lluïment com a estrella (del pop o del rock, això és igual). L'arrencada del disc, en aquest sentit, funciona força bé amb una Queen of New Orleans que flirteja amb el rock com per fer de ritus de passatge per als fans, el Janie, don't take your love to town que és, de llarg, la millor peça del disc, Midnight in Chelsea que en va ser el primer senzill, i la clàssica sessió d'autoajuda proveïda pel de New Jersey en forma de cant a la bellesa a Ugly. 

Però la resta, poc a poc i sense que es noti en excés, va caient en una certa llangor compositiva, molt formulàica, i les espurnes de genialitat desapareixen al cap de pocs talls.

A pesar de tot, el disc es pot gaudir força bé, més que res perquè el Jon Bon Jovi serà moltes coses, però no és un dropo que descuida ingredients a l'hora de barrejar la seva recepta exitosa, i l'àlbum és necessari, per descomptat, per a un fan, però segur que no desagradarà a l'oient ocasional.

Viktor Lazlo - Sweet, soft and lazy - The exclusive collection (1990)

La Viktor Lazlo (nascuda Sonia Dronier a França) va gaudir d'un curt període d'èxit (moderat) i reconeixement (per part d'una certa minoria) a casa nostra quan la Rosa Vergés la va contractar per interpretar el paper principal a la seva pel·lícula Boom Boom, incloent-hi en la banda sonora una reinterpretació seva del Ansiedad del Sarabia. La cinta va ser un èxit notable en els circuits alternatius i en els cercles culturals catalans (la quantitat de produccions catalanes que es rodaven llavors era extremadament baixa, i cada pel·lícula que s'estrenava provocava, vulguis que no, una acumulació de patriotisme cultural que va acabar sent molt necessari per poder bastir-hi al damunt no només una indústria cinematogràfica més potent sinó també una identitat cultural que encara necessitava molts reforços i estímuls). I la Viktor Lazlo, que ja duia uns quants àlbums publicats, va treure aquest recopilatori d'alguns dels seus temes més emblemàtics i que havien tingut un cert recorregut comercial a la seva França natal.

Majorment, es tracta de cançons de base pop amb arranjaments i sonoritats jazz per transportar-nos a una mala nit d'estiu, repenjats en la barra d'un bar polsós de parets vellutades i cambrers taciturns, mentre un focus il·lumina un escenari petit on els pocs músics s'amunteguen i una cantant estilosa i de veu dolça i suau, entona algunes notes que s'ofeguen en gots ja mig buits. És com si la Sade hagués canviat els bars dels bons barris per uns de menys elegants, més plens de perdedors. 

Cantant en francès, anglès i castellà, la llangor en la veu de la Lazlo s'encomana, i un es troba escarxofant-se més a la butaca o a la cadira, remenant un whisky (o una Coca-Cola, tant se val; el cas és remenar), i deixant-se gronxar per una calidesa distant que parla d'amors perduts o passats, de diners bruts provinents dels baixos fons, d'escapisme i d'ensonyament, sempre des d'una mirada femenina i lleument reivindicativa i afirmativa.

I així, l'escolta de l'àlbum sencer es fa amb deler, i tot estar enclavat en una tonalitat molt sentimental, hi ha prou varietat entre els talls escollits com per fer que sigui entretinguda i diversa. Un disc ideal per escoltar quan es fa fosc, o quan es vol que es faci fosc més aviat del que toca.

Bobby Vinton - Blue velvet (1990)

Quan el rock 'n roll ja era universal i omnipresent musicalment, el Bobby Vinton va suposar una mena de retorn a l'era pre-Elvis, amb una presència, actitud i catàleg molt de crooner pop, amb arranjaments florits i exuberants, que superaven amb escreix els mèrits musicals de les cançons que copaven les llistes d'èxits i les vendes.

Vinton no va només competir amb elles amb un estil diferent, sinó que els hi va guanyar la partida repetides vegades, copant les mateixes llistes que els grans noms del rock 'n roll dels 60, desbancant o lluitant a cop de colze amb els Beatles pel podi, i deixant un reguitzell sostingut d'èxits al llarg de 20 anys.

La mítica Blue velvet (que el David Lynch es va encarregar de col·locar en un pedestal mític), però també Blue on blue, Mr Lonely, Roses are red, Let's kiss and make up, There! I've said it again, Rain rain go away o Trouble is my middle name són tan sols alguns dels molts èxits que va anar entregant amb insistència, i tots ells hi són presents en aquesta recopilació d'Epic.

El Bobby sempre cantava melangiós, compungit, tristot, com si tots els mals del món li passessin a ell. I el seu estil, de fet, s'assembla molt al que adopta Roy Orbison per representar el paper de perdedor, de descartat, del Senyor Desgràcies a qui tot li passa, i li passa entre laments i arranjaments de cordes exagerats i dramàtics perquè fes més el pes. I el resultat és sempre el mateix: balades o mitjos temps de temàtica amorosa sovint des de la perspectiva de l'abandonat, del cortrencat, del que pateix, del no correspost, i que s'entreguen amb elegància, actitud crooner, vibrato intens i ràpid, i la classe d'algú que vol separar-se dels clixés del rock 'n roll que llavors arrasaven al món sencer. 43 temes col·locats a la llista Billboard, 9 en el Top 10, i 4 números 1, un palmarès molt difícil d'igualar.

Sade - Promise (1985)

El sofistipop de la Sade Adu continua el camí marcat pel seu debut, el preciós Diamond life, jugant les mateixes cartes i insistint en contrarestar l'allau de hits de pop-rock que copaven les llistes d'èxits del moment amb una proposta molt seductora, assequible però alhora prou atrevida com per permetre que els mitjos temps i les sonoritats jazzy puguin deglutir-se fins i tot si un no ha suportat mai els Miles Davis, John Coltrane i companyia.

Tot plegat fa una mica menys d'olor a bar nocturn oblidat en una cantonada i sembla acostar-se a un pop més universal, però manté les senyes d'identitat i no esquiva temes punyents i compromesos, filó que explotarà més obertament en treballs futurs. La Sade continua cantant amb serenor, sense moure un múscul i deixant que la seva figura hieràtica fascini al públic, mentre li canta a cau d'orella i amb veu vellutada.

Van Morrison - Moondance (1970)

És difícil pensar en un disc més icònic que aquest de la història de la música popular que, alhora, no gaudís de l'èxit comercial i la popularitat que els anys li han acabat donant. Perquè el Van Morrison se la va jugar a la carta comercial després del fracàs en vendes del seu anterior Astral Weeks, intentant fer que les seves cançons sonessin més properes, més enganxoses. I, estranyament, no ho va aconseguir de primeres, però sí de segones.

Les vendes de l'àlbum no van ser cap meravella (tot i que van superar les de l'anterior àlbum), per bé que suficients com per salvar el seu contracte amb la productora. Però amb el temps, aquest ball lunar ha acabat convertint-se en un d'aquells discs que apareixen recurrent i insistentment en les llistes discs preferits de la història del rock. I això és degut a diversos motius.

Primer perquè el disc és una barreja fantàstica de gèneres que es fusionen i intercalen sense dificultat, com si fos el més natural del món que el pop convisqués amb el jazz, aquest amb el folk, i ara anem cap al soul i després cap al rock, però passant pel blues i, qui sap?, potser hi posem uns tocs d'influències d'arrels irlandeses. I la barreja funciona, atrapa, fascina, i no deixa passar ni una volta del vinil sense virar i recargolar-se cap allà on un no s'espera.

Però també perquè la veu del Van Morrison fa el que vol. Amb el timbre particular, inconfusible i nassal, el de Belfast puja i baixa, ara gruny, ara fraseja com si fos l'Ella Fitzgerald, ara canta un "lalala" d'allò més juganer, o posa les cordes vocals en mode vellut i t'acarona (com amb Crazy love).

Igualment suma la varietat temàtica però al voltant d'un mateix sentir, molt naturalista, molt de contemplació extasiada del moment, del paisatge, d'una situació concreta, fent que l'escolta quasi voregi la il·luminació ("we were born before the wind / also younger than the sun").

Però ja reblant el clau, allò més determinant, probablement, d'un disc com Moondance, i el que ha fet que esdevingués una de les icones musicals més rellevants de la història moderna, és que les 10 peces que es reparteixen equitativament ambdues galtes del vinil són perfectes en si mateixes, sense alts ni baixos, sense que en destaqui cap molt per damunt de cap altra (i això té particular mèrit si pensem en aquella tremenda varietat estilística), i una producció molt seca i gens exagerada les fa totes, absolutament totes, properes i pròpies, com si te les hagués escrit a tu.

El Van Morrison ha fet molts discs enormes, però cap tan perfecte i sublim com el seu Moondance.

Alanis Morissette - Supposed former infatuation junkie (1998)

Recuperar-se d'un èxit tan massiu com el seu anterior Jagged little pill no ha de ser tasca fàcil. L'Alanis, però, se'n surt amb escreix, esclar, perquè el que la defineix no és només que canti fantàsticament bé i que composi amb claredat i inspiració, sinó que és prou intel·ligent per veure's sempre des d'una certa distància i entendre la seva posició en el món i en el mercat.

Aquesta continuació del seu anterior àlbum funciona igual de bé, a pesar de no comptar amb números tan instantanis com aquell. Però la seva manera de compondre continua essent viva i vibrant, i les seves lletres segueixen sent personals i (in)transferibles, talment com si cantés el seu diari personal, aquell que un/a tanca amb un petit cadenat que es pot trencar bufant, perquè el que importa no és que ningú el pugui llegir sinó que quan ho faci tingui la sensació d'estar fent una cosa prohibida, accedint a l'essència d'una persona molt més complexa del que les aparences poden fer semblar.

Sade - Diamond life (1984)

És aquest un d'aquells àlbums de debut que posa la pell de gallina no només per la seva proposta musical sinó per l'impacte que va tenir en el seu moment. En plens anys 80, l'era de les ràdio-fórmules farcides de temes hiper-produïts, molt digeribles i orientats al consum ràpid, sorgeix un diamant (ja molt polit) que, com solia succeir en els repassos que els DJs feien de les llistes d'èxits, feia de contrapunt, amb la seva elegància i elaborada proposta de jazz-pop. (Per dir-ho d'alguna manera, està en la mateixa categoria que el Orinoco Flow de l'Enya, per posar un exemple d'un altre disc que anava completament a contrapèl de la resta de companys de llistes d'èxits i que, precisament per això, era capaç de guanyar-se l'atenció).

Però el diamant de la Sade Adu no és, simplement, una proposta de sofistipop vellutada i col·locada a dit en l'imaginari popular. El disc de debut de la banda és un artefacte certament sofisticat, però no amanerat ni elaborat químicament en un laboratori. És, just al contrari, un treball de conjunt en què les composicions ja són suficientment madures com perquè una aproximació de tonalitats jazzy en pugui elevar el contingut i no simplement dissimular-lo. L'arrencada del disc és sublim, amb l'Smooth operator, el Your love is king i el Hang on to your love. I a pesar de que la resta del disc ja no manté el mateix nivell d'excel·lència, mai baixa del notable, mai deixa d'oferir peces interessants com Frankie's first affair, Sally o la seva reinterpretació del clàssic Why can' we live together.

Seria el primer d'una bona colla d'àlbums molt notables, plens de temes molt reconeixibles i preciosos, l'arrencada d'una carrera controlada i serena com les seves cançons, i liderada per una frontwoman enigmàtica i fascinant, amb actitud sempre distant però seductora i interessant, que mai va voler explotar única i exclusivament la (indubtable i inherent) vessant sexy de la seva proposta i que es va atrevir, per contra, a entomar temes complexos i problemàtics de la gent del carrer.

Offspring - Ignition (1992)

Sí, el que estava a punt de venir ja s'intueix aquí. Però no, no és un gran disc, ni molt menys un de rodó. És un disc d'uns xavals imberbes armats amb tot el que li cal a un jove per pujar a un escenari i, això sí, amb prou habilitat melòdica com per sobresortir d'entre el milió de bandes que, com ells, miraven d'obrir-se pas al segell Epitaph.

El que havia de venir, esclar, és l'Smash, un dels grans discs del 1994 (i de tota la dècada, i mira que hi ha competència) que, a més, va ser un autèntic èxit a nivell comercial i els va catapultar cap a la fama, seguint una línia molt semblant a la dels seus compatriotes Green day.

Certament, la carrera musical dels Offspring acabaria sent molt menys destacable que la del Billie Joe i els seus companys (i molt menys, també, del que ens havíem fet la idea), però durant uns pocs anys les seves guitarrades i cors per sobre la veu del Dexter Holland coparien les ràdios i creuarien les fronteres del punk per arribar a les llistes més obertes i comercials. I sí, bona part dels ingredients de l'Smash hi són també presents aquí, un disc de punk més abrasiu i menys polit (expressament), més cru i directe, al qual només li falta la inspiració melòdica que arribaria un xic més tard.

En tot cas, alguns temes poden rescatar-se i destacar-se, sobretot perquè mostren aquell desvergonyiment trapella, tenyit d'una certa ràbia que sembla violenta però que no és altra cosa que una via d'escapament per un jovent benestant nord-americà que, a còpia de tenir-ho tot ja ha perdut el desig i busca culpables.

Jamiroquai - The return of the space cowboy (1994)

El seu debut (Emergency on planet earth) ja havia deixat clar que el Jay Kay i la seva banda anava sobrada de talent, de groove, de funk i, sobretot, de temàtiques. I en aquest segon disc van encertar de ple en elaborar un ventall de cançons més compacte i rodó, sense alts ni baixos, en què desplegaven tot el seu potencial.

I ho veien amb una perícia que algú atribuiria a una banda més rodada, més  adulta i madura, i no a aquests marrecs amb instruments que semblen que els hi van grans. Però no, resulta que són prou competents ja com per elaborar unes músiques molt treballades i diverses, ancorades en allò que es digué (ni que fos durant un període curt de temps) acid jazz, conglomerat i fusió d'elements del jazz, del funk i del hip-hop.

L'arrencada del disc ja és brillant i sobrada, amb un Just another story que deixa entreveure el rotllo que es porten, el groove, la gràcies innata que destil·len; però és que Stillness in time, que l'hi segueix, encara eleva el llistó una mica més amb una peça perfecta (potser la millor del disc), i encara han de seguir la competent Half the man i Light years. El disc no defalleix cap al mig i remata a porta amb un Morning glory preciós i un Space cowboy en homenatge al Neuromant del Gibson que tanca un àlbum quasi perfecte.

Vindrien, encara, un munt d'àlbums més del Jay Kay i companyia, molt orientats, sovint, a les pistes de ball, i amb un ventall temàtic més reduït, però cap d'ells arribaria a la profunditat còsmica d'aquest retorn del cowboy espacial.

Michael Bolton - The hunger (1987)

El Michael Bolton tenia gana, gana d'èxit. Sabia que tenia el que calia per triomfar, però ja portava massa anys intentant-ho per diferents vies i mai no acabava de funcionar. No va aconseguir prou rellevància com a cantant dels Alcatraz, encara menys en solitari sota el seu nom autèntic (Michael Bolotin), i tampoc quan va decidir fer un rebranding i canviar-se'l pel lleugerament més sonor Michael Bolton, amb dos discs molt orientats al rock radiofònic que més que més que rellevància generaven una certa vergonya aliena en veure a algú esforçar-se tan fort en fer el mateix que feia tothom sense aportar absolutament res nou i que li fos propi.

Però tot va canviar amb aquest The hunger. El canvi en la producció es va notar, però no val a dubtar que el Michael ja sabia el que calia fer: deixar de voler semblar un rocker dur i agressiu (vestint-se amb cuir i xapetes metàl·liques) per mostrar el seu cantó més accessible, més fràgil, com d'home dur vingut a menys i que necessita mostrar que també té un cor i motius per plorar. El canvi de look va ser evident: camises monocromes cordades fins dalt del coll, actitud més soft, i posat seriós.

Encara més, la visió comercial d'algú (seva o de la productora) li va suggerir que el seu primer senzill no fos cap de les peces de pop-rock que el disc conté (The hunger, Hot love, Gina, tots ells molt bons temes i molt susceptibles de funcionar bé a la ràdio) sinó una balada. I no una qualsevol, sinó una (That's what love is all about) que explorava a parts iguals les cançons romàntiques del rock i les del pop, en un entremig molt equilibrat que mostrava el millor de la seva expressivitat com a cantant de veu rogallosa. 

L'èxit fou immediat. Una segona balada, la versió del Sittin' on the dock of the bay de l'Otis Redding ho va tornar a petar a les llistes (i va venir a inaugurar una tradició en els seus futurs àlbums, la d'incloure alguna versió soul, cosa que desembocà, fins i tot, en un disc dedicat a aquestes versions de manera íntegra: Timeless). I a partir d'aquí ja tot va venir rodat, amb premis i reconeixements diversos, vendes multimilionàries, i la possibilitat de desenvolupar una dècada plena d'èxits, col·laboracions afortunades, i la fama a nivell mundial.

El disc en qüestió, a més, compta amb una producció molt més treballada que els seus anteriors treballs, amb col·laboradors de la talla de Randy Jackson, James Ingram, Diane Warren o Joe Lynn Turner. I es nota, perquè cançons que en altres mans haguessin passat desapercebudes i que no haguessin tingut la grapa que sí tenen aquí (com per exemple una cosa tan kitsch com Hot Love, que ja només pel títol un podria endevinar que això no pot triomfar).

Les guitarres hi són, però no són protagonistes, hi ha seccions de vent, cors pop, balades, mitjos temps, i una sensació general de que aquest és el veritable inici d'alguna cosa gran, tal com així va ser.

Imagination - The heat of the night (1982)

Bastides a partir d'unes aproximacions molt soul, aquestes cançons majoritàriament orientades al ball més o menys frenètic tenen aquell regust delicat de les obres fetes des del talent, més enllà de l'embolcall i de les imposicions comercials d'una època molt concreta, els inicis dels anys 80.

Amb unes veus molt treballades que de vegades arriben a semblar-se als Bee Gees en les seves harmonies i arranjament vocals, els Imagination van copar les llistes d'èxits amb diversos talls d'aquest àlbum, el primer de tots el Just an illusion, però també el Music & Lights, convidant al ball, però també al romanç, amb balades que tenen aquelles vibracions de l'R' n B que t'atrapen irremissiblement, sempre des d'un hedonisme que ja s'havia cultivat als 70 i que als 80 acabaria per explotar(nos a les mans).

Un disc fantàstic per posar-te quan estàs de bon humor o, justament al contrari, quan no ho estàs, i així descobrir com un bon àlbum de música dance potser no et canviarà la vida, però sí que te l'alegrarà una bona estona a poc que et deixis portar i comencis a moure els malucs.

Buddy DeFranco - Plays Nelson Riddle's Cross Country Suite (1958)

El clarinetista Buddy DeFranco li va demanar al compositor i arranjador Nelson Riddle que li compongués un seguit de peces especials per a ell, amb la condició que incloguessin una gran orquestra. I el resultat va ser aquesta interessant suite que no deixa de seguir l'estela del clàssic Grand Canyon Suite del Ferde Grofé.

Damunt d'una orquestra exuberant i molt dotada, DeFranco desplega les seves melodies fluides i juganeres amb delit i una certa contenció, cosa que fa que, a pesar de ser un àlbum certament entretingut, no deixa prou empremta com per necessitar tornar-hi.

A pesar de tot, algunes peces sobresurten (la dedicada al riu Mississipi amb què s'obre la segona galta és particularment evocatiu), i quan la orquestra pren més protagonisme embolcalla al clarinetista amb força i eleva el disc als seus moments més brillants i destacables.

Albert King - Collins Mix: The best (1993)

Hi ha maneres i maneres de fer un recopilatori. I una d'elles, digna dels millors artistes, és aquella en què el músic torna a interpretar i a gravar en noves versions aquells temes que hi vol incloure. I això és el que va fer el mític Albert Collins, un dels més magnífics i superdotats guitarristes del blues, en aquest Collins mix.

L'actualització dels temes passa, primer de tot, per revifar el so, fer-lo més contundent i actual, més rodó. I així totes les cançons en surten beneficiades, amb unes seccions de fent tremendíssimes, i una secció rítmica trepidant. El Collins està exuberant com sempre, amb el so distintiu, amb aquest registre baix i de cordes a l'aire tan característic. I cantant com sempre ho ha fet, amb aquesta tessitura de mitjos que no li permet potser tocar temes tan densos i de lament com el B.B. King, però que, alhora, li permet fer un material més divertit, quasi sarcàstic, quan no directament humorístic.

Mastercharge (sobre una parella amb la mà trencada), Honey Hush (sobre una parella que parla massa) o If you love me like you say (sobre una parella que no el tracta com creu que deuria) són molt bons exemples d'aquesta temàtica més lleugera, però que, desproveint-lo del punt de serietat a què convida el blues més canònic, li permet un repertori alegre, lleuger i gens feixuc.

Ho fa, a més, en bona companyia: B.B. King, Gary Moore o Brandford Marsalis són tan sols alguns dels noms majúsculs que l'acompanyen i que, sense fer del disc un "duets", sí que permet converses musicals molt enjogassades i fascinants.

En resum, un enorme disc de blues elèctric texà que pot permetre descobrir al neòfit una guitarra absolutament imprescindible del segle XX i un bluesman que juga a un blues lleugerament diferent.

Rick Astley - Hold me in your arms (1988)

El problema de produir totes les cançons de la mateixa manera per a un mateix artista és que, si bé amb el segon disc —el que replica la fórmula del primer— ho vens absolutament tot (la gent ja el coneix, hi ha hype, hi ha ganes de renovar la sensació), tots els teus trumfos passen per, justament, la producció. I així oblides compondre cançons que siguin mínimament interessants i que, per dir-ho així, dissimulin el truc.

Així, aquest segon llarga durada del Rick Astley repeteix patrons, repeteix obvietats i prefereix tirar l'àncora allà on el sòl a aguantat abans que mirar de moure fitxa i avançar cap a altres territoris mínimament diferents.

El Rick segueix complint amb escreix, i la seva veu impera per damunt d'un material molt pobre. Ves a saber on hauria arribat el Rick Astley amb un material més atrevit, més fet per a ell. Tan sols un tema funciona, i és el que li manlleven l'Eddie Holland (de la tríada Holland, Dozier, Holland de la Motown). La resta, que aquí inclou material del mateix Astley, és banal i repetitiu, sense gràcia. Ningú esperava que el Rick Astley i els Stock, Aitken i Waterman entreguessin un Dark side of the moon, però sí que en algun moment ens vam atrevir a somiar que la festa podria continuar.

Eric Clapton - Homeboy (1989)

Als 80, dos dels guitarristes més reverenciats i populars del moment es van llançar a compondre bandes sonores. El Mark Knopfler, per una banda, encertava de ple amb la preciosa Local Hero i no deixava d'intentar-ho amb Cal, La princesa promesa, El color del diner, Última sortida Brooklyn i vàries més.

L'Eric Clapton també va seguir aquest camí, però cal dir que amb menor fortuna. Una de les més imponents, en tot cas, és aquesta Homeboy, en què omple un disc ben llarg i generós de guitarrades en solitari o mínimament acompanyat (i ben acompanyat: Michael Kamen als teclats, Steve Ferrone a la bateria, i Nathan East al baix), i les combina amb temes de blues tradicional o de rock que funcionen com a contrapunt d'una certa homogeneïtat del so.

És cert que no hi ha, probablement, cap tema del Clapton que sigui particularment memorable, però la seva habilitat a les sis cordes i en la composició li permet salvar els mobles en totes les ocasions, i fins i tot despuntar en algunes peces concretes, sobretot aquelles que alteren una mica el tarannà general de la banda sonora (com l'evocativa Contry Bikin').

No és rodona, no n'extrauràs cap single ni cap tema que et canviarà la vida, però passar una horeta escoltant al Clapton no és mai una mala idea.

Rick Astley - Whenever you need somebody (1987)

S'ha convertit en un mem, i un de prou graciós, de la qual cosa es pot deduir que a) la figura del Rick Astley no ens la prenem massa seriosament, i b) la perspectiva ens pot estar fent perdre de vista que aquest disc va marcar musical i comercialment una època molt concreta dels 80.

Perquè ara ho podem veure com un producte molt caduc i passat de moda, però per sobre d'una producció que sonava igual ja fos per a la Samantha Fox que per a la Kylie Minogue, el Jason Donovan o les Bananarama, cortesia de la factoria Stock, Aitken i Waterman (i, val a dir-ho, del públic que massivament va arrasar a les botigues de discs amb els seus respectius àlbums), per damunt d'aquest dance-pop ben empaquetat però estàtic i apamat, la veu de baríton del Rick Astley (i no només això, ara en parlem) es va elevar per accedir a una certa reputació, a una certa dignificació que semblava dotar-li d'un cert (mínim) prestigi extra a aquest àlbum.

No era només la veu, esclar. Perquè el Rick també aportava aquesta proximitat de la seva cara de bon nen, aquella gavardina que es va fer icònica simplement perquè la gravació del videoclip no va anar com estava previst, uns moviments de ball gens exagerats, i una presència gens icònica (en principi), gens d'estrella del pop, extremadament accessible. I de tant accessible... va accedir a tothom, no importava l'edat (encara recordo a la meva àvia de 80 anys dient que li agradava molt la música d'aquest nano, "tot i que no entenc el que diu").

Encara hi havia un motiu més, i potser el que ha permès que, 40 anys més tard, la seva figura i la seva música, retornés, ni que sigui en forma de mem graciós: les composicions. Sí, són formulàiques, sí, estan sobreproduïdes. Però també son cançons que, amb una altra producció, podrien passar per un soul pop à la Tom Jones, i que són, en contra del que molts creuen recordar, més variades del que sembla, amb un estil molt clar per als tres grans hits amb què arrenca el disc (Never gonna give you up, Whenever you need somebody i Together forever) però també amb peces originals com It would take a strong strong man, Slipping away o No more looking for love, per no parlar de la molt notable versió del When I fall in love que havia fet popular el Nat King Cole, una col·lecció de peces que fan que si escoltes el disc en la direcció contrària, començant per la galta B i després rematant-ho amb l'A, et trobes un disc molt fresc i variat que encara sona refrescant avui en dia.

The Jeff Healey Band - Feel this (1992)

L'èxit (o, si més no, el reconeixement) ja li havia arribat al Jeff Healey amb els seus dos primers àlbums, ambdós magnífics i reveladors d'un talent superlatiu. I és potser per això que aquesta tercera entrega suposà una lleugera decepció.

Perquè és veritat que el Jeff i la seva banda segueix entregant un blues rock energètic amb uns solos molt inspirats, però també ho és que la producció va voler orientar la banda cap a fórmules lleugerament més populars, més comercials, més "radio friendly". Bona part de la culpa la té el canvi de producció, ara en mans del Joe Hardy (productor dels ZZ Top o dels Georgia Satellites), que embolcalla tot amb una mica més de paper de regal del que havien fet els seus antecessors.

D'aquesta manera, la banda sona menys autèntica (signifiqui el que això signifiqui), menys real, menys crua i directa. Els cors femenins omplint-ho tot, les balades senzillotes, el lleuger relegament de la guitarra solista, la vulgar enèsima perversió del vamp més clàssic del blues a Evil and here to stay, el lamentable rap del Jeff a Feel this, tot plegat fa ferum de llimar arestes rock i acostar-se al pop guitarrero.

A pesar de tot, el Jeff Healey és el Jeff Healey, i el que no s'ha endut la comercialitat roman ben present, en forma de peces intenses com el Cruel little number o el House that love built del Tito Larriva (un músic més proper al Jeff del que es podria pensar), o balades aconseguides com la versió del Lost in your eyes del Tom Petty. I així, el disc segueix sent perfectament digerible i entretingut ni que sigui per recordar-nos que aquesta banda, a pesar d'haver tocat el cel de primeres, encara pot tenir algunes bales que disparar.

The Jeff Healey Band - Hell to pay (1990)

El debut del Jeff Healey va fer aixecar les celles a molts. I —com no podia ser d'una altra manera— les expectatives de cara al segon esforç llarg eren altes i, en conseqüència, la possibilitat de que el somni s'acabés allà mateix també.

Però és que el seu Hell to pay no només va suposar una continuació igualment tremenda del See the light, sinó que a més va saber fer-ho ajustant el seu so per donar la sensació d'un disc completament diferent quan, en realitat, bona part de les composicions segueixen els mateixos patrons que el primer.

Perquè aquí el Jeff Healey tira de distorsió (cosa que no havia fet en cap dels temes del seu primer disc, més polit, més net), i ja arrenca amb un Full circle que amb un vamp que flirteja amb el rock i que anticipa les allaus de guitarrades intenses i roents que han de seguir-li. Perquè hi ha Hell to pay,  Let it all go, I can't get my hands on you i un bon grapat més que segueixen aquesta estratègia: base aparentment rockera però amb aproximació des del blues més electrificat.

Aquestes peces es compensen amb altres que perfectament podrien haver entrat en el primer àlbum, com el I think I love you too much del Mark Knopfler (que li dóna la rèplica en una bellíssima conversa entre guitarres), la balada How long can a man be strong de l'Steve Cropper, o el While my guitar gently weeps dels Beatles, amb el George Harrison i el Jeff Lynne acompanyant a guitarra i veus.

Com en el seu primer treball, el Healey regala solos inspirats i poc habituals, i la seva cohesió amb la seva banda de sempre (Joe Rockman al baix i Tom Stephen a la bateria) és extrema i sona més contundent que mai. I amb tot això el canadenc ens obsequia amb un disc diferent però que no ho és; o si es prefereix, amb un disc igual (de bo) però diferent.

Diversos autors - Barry Lyndon (1975)

Les bandes sonores de les pel·lícules del Kubrick solen entregar àlbums dispars, sobretot degut a que solen ser compilacions de temes preexistents que Kubrick fa casar molt hàbilment amb les imatges (pocs cineastes han tingut una habilitat més gran per conjuntar músiques amb motius tan aparentment allunyats com valsos de l'Strauss amb naus espacials, per posar tan sols un exemple) però que, sovint, quan són recollides en un disc, potser no acaben de conjuntar tan bé entre si.

La de Barry Lyndon, però, n'és una clara excepció. L'àlbum està confeccionat a base de peces clàssiques del XVII i XVIII (que si Haendel, que si Mozart, que si Schubert) combinades amb temes tradicionals antigues i més contemporànies. I combinen bé, molt bé. De fet, l'àlbum és prou hàbil com per recollir diferents interpretacions i passatges (sovint molt curts, per sota dels 60') de les obres cosa que li dóna al disc una varietat que potser no encaixaria bé amb una altra configuració.

Així, per exemple, el famós Sarabande de Haendel es presenta en quatre versions diferents, una per als títols inicials, una altra per il·lustrar el duel, una més per a oferir un contrapunt curt, i una última per als títols de crèdit finals. I el mateix li passa, aproximadament, al Lilliburlero de Purcell o al Women of Ireland (aquí en unes interpretacions precioses dels Chieftains però també en un altre tall a base d'un solo d'arpa).

I si a això li afegeixes el diamant que és l'adagio del Concerto per a dos clavicèmbals i orquestra en Do menor de Bach, li afegeixes un trio de piano de Schubert, o la Cavatina del Barber de Sevilla de Paisiello, el conjunt és irrenunciablement deliciós, delicat i d'una exuberància musical extrema.

Billy Idol - Cyberpunk (1993)

El Billy Idol va fer un esforç titànic per adaptar el Neuromant del William Gibson (una de les novel·les pioneres del gènere ciberpunk), i ho va fer en clau de rock, amb peces absolutament memorables, des del poderosíssim single Shock to the system fins a la (literalment) hipnòtica Wasteland que obre el disc. Barreja intel·ligent d'electrònica i producció treballada i curosa amb guitarrades de l'Steve Stevens, i la força interpretativa que sempre ha mostrat el Billy Idol.

Una serena i lúcida adaptació d'una novel·la inadaptable (coneixeu alguna pel·lícula que l'hagi adaptat? A que no? I per què no? Perquè és in-a-dap-ta-ble), que Idol va fer servir per no perdre el tren de la modernitat.

Magnífic disc.

Charlie Haden - Nocturne (2001)

El baixista Charlie Haden ha explorat ja en diverses ocasions sonoritats del sud del continent americà, rodejant-se d'un personal molt competent quan no brillant com el Gonzalo Rubalcava. En aquest preciós Nocturne s'atansa a un bon grapat de peces llatines, boleros i derivats, sovint de tradició cubana i mexicana.

L'aproximació, esclar, és un èxit, es miri com es miri. Primer de tot, perquè els músics són excel·lents. Però encara més, perquè el repertori no només és igualment preciós sinó que bona part d'ell es troba gravat a foc en les nostres memòries auditives, de tants cops com n'hem sentit les seves diverses versions, sovint cantades per noms mítics del bolero o apropiacionistes afortunats. Sentir al Pat Metheny (convidat en un dels temes) improvisar sobre el Noche de ronda de la María Teresa Lara és un gaudi indescriptible, però les escomeses de Tres palabras o Contigo en la distancia són supremes.

Encara més, però, el conjunt sonor és ric i vellutat, com si sortís d'una taverna de mala mort en una cantonada qualsevol de La Habana, amb tots els instruments molt presents i amb un embolcallament en la producció que els realça i dóna protagonisme, molt en particular el baix i el piano del Haden i el Rubalcava. I tot això en un ambient relaxat i reposat, un que es podria confondre amb lounge music per posar mentre et relaxes i prens una copa de vi. Però no: aquest disc no és dels que es deixa sonar de fons, sinó dels que s'escolta a cau d'orella, buscant els matisos i els arranjaments preciosistes però prou minimalistes com perquè passin desapercebuts en una audició poc atenta.

The Jeff Healey Band - See the light (1988)

Durant un cert temps a cavall entre els 80 i els 90, el Jeff Healey va ser el guitarrista més interessant de l'escena del rock i del blues. El seu so i el seu estil distintiu el feien instantàniament reconeixible tant quan atacava temes clàssics com quan interpretava els seus propis, ja fos en els seus àlbums o apareixent en bandes sonores (fins i tot com a actor) com a "Road House".

El seu primer àlbum és un desplegament aclaparador de tècnica guitarrística però també (i més important) d'habilitat per convertir la seva habilitat amb les sis cordes en temes de rock i blues que funcionin de manera autònoma, amb grapa, amb intenció i actitud. El format de trio li dona simplicitat, però una producció molt treballada els fa sonar com un terratrèmol demolidor, i la complicitat es nota en la perfecta conjunció dels elements.

Hi ha temps per a balades com Angel eyes o el Blue Jean Blues dels ZZ Top, però també per a castanyes com Confidence man o Someday, someway, o fins i tot per a temes instrumentals preciosos com el Hideaway del Freddie King o el Nice problem to have. I en la varietat no només està el gust sinó la demostració palpable de les possibilitats d'un músic com el Healey.

Haurien de venir més discs, amb alguns grans encerts i potser alguna relliscada, però aquest See the light va esclatar a les nostres oïdes tot just quan semblava que el rock virava cap a altres destins, i ens va fer voler molts més discs del Jeff Healey.

The Jimi Hendrix Experience - Axis: Bold as love (1967)

Sorollós i brut, alhora que enginyós i creatiu, a més de revolucionari i influent, el segon àlbum del guitarrista inflama els solcs amb les seves sis cordes forjades al bell mig del blues, i segueix marcant el camí que tota la resta voldrà seguir d'una manera o d'una altra.

El Jimi havia quedat molt impressionat per la british invasion a la seva EUA natal, així que va creuar l'Atlàntic per deixar-se influenciar pel que allà s'hi coïa. I una de les coses que s'hi coïa era l reguitzell de bluesmen negres compatriotes seus que desfilaven pels clubs ensenyant-li a una audiència reverent i encisada les arrels del blues. I el Hendrix ho va barrejar tot i en un grapat d'àlbums i massa pocs anys va donar-li la volta a la música popular i al rock.

Aquest és un disc més madur que el Are you experienced, més controlat i divers, més disposat a trepitjar nous territoris (encara més territoris), a explorar els sons i els esgarips que un podria traure-li a la seva guitarra i al seu amplificador. I el resultat és un disc abrasador, que crema a les mans i a les oïdes, i que tant és blues de reglament com rock còsmic, tant és una distorsió massa llarga per obrir el disc amb un acudit sense gràcia com una èpica rock desbocada.

Un disc tremendíssim que no té perquè agradar a tothom, però que seria injust no reconèixer-li el valor que tingué en el seu moment.

Sleater Kinney - The woods (2005)

Pesat com el tronc que es dibuixa sobre el CD, amb guitarres feixugues, distorsionades fins l'extenuació, una bateria prominent i desbocada, i uns esgarips alliberadors de la Corin Tucker, The woods va ser el cant de cigne d'una banda a punt de separar-se (10 anys més tard després es reconciliarien). I com aquell que trenca la baralla abans de marxar d'una partida de pòquer com dient "fins aquí hem arribat, ara ja no es juga més a pòquer", les Sleater Kinney digueren "fins aquí hem arribat, ja no es juga més al rock".

Ferotge i rocós, The woods és lament ple de bilis, d'aquells que es deixen anar, justament, quan et trobes sol/a al mig del bosc i creus que ningú et sent.

The Power Station - The Power Station (1985)

Un dels "power groups" dels 80, per bé que extremadament efímer, els Power Station van néixer d'un breu hiat en la carrera extenuant dels Duran Duran (la meitat del grup va marxar per formar Arcadia, l'altra meitat aquesta Power Station), i d'un seguit de petites casualitats que van portar a incorporar al Robert Palmer com a cantant.

El disc va tenir una certa cobertura radiofònica amb dos dels seus temes, i això els va portar a la carretera, però el Palmer va abandonar abans de començar-la per anar a gestar en solitari alguns dels seus grans èxits de la dècada, i la banda va acabar per desarmar-se.

El disc, en tot cas, queda com un molt bon exemple del pop rock dels 80, amb una molt bona factura de tots els temes, bateries molt presents, guitarres afinades, i un so en què sembla escoltar-se amb molta claredat la influència del Robert Palmer (si un s'hagués de decidir si aquest és un disc dels Duran Duran o del Palmer no tindria pas massa dubtes), però que sembla mancat de matisos, de vida, de llibertat creativa i que acaba resultant un xic tediós.

Jane Child - Jane Child (1989)

La Jane Child va ser un d'aquells productes tan habituals cap al canvi de decenni, a cavall entre uns 80 fonedissos i uns 90 que reclamaven un canvi. Tots els elements, per separat, són valuosos: una composició orientada al single i amb vímets d'èxit instantani, una producció voluptuosa, una cantant dotada, una imatge agressiva i distintiva...

Però els elements, ajuntats, no acaben de sumar més del que tenen per separat.

L'àlbum arrenca fort, amb el que podria ser un Janet Jackson o un Prince (en la seva versió més rockera i menys funky), amb bateries electròniques, aproximació rock, actitud, guitarres i estructura clàssica. I així continua. I així acaba. Les bateries tractades i reverberitzades fins l'infinit acaben cansant, així com la veu lleugerament enfadada de la Child, així com les línies de baix programades.

No és un mal conjunt, certament, però ja en el seu moment la fórmula semblava gastada, i 40 anys més tard no queda més que la sensació de que en algun moment, en alguna emissora, escoltar una cançó de la Jane Child et podia fer pensar que seria un èxit. Però no.

Simply Red - Men and women (1987)

És impossible resistir-se a la força interpretativa ja no només del Mick Hucknall sinó de tota la banda, que a estones sembla sortida d'una altra època, amb un soul roent que t'arrossega irremissiblement.

No tots els talls estan, segurament, a la mateixa alçada, però alguns són realment afortunats (The right thing, Infidelity) i els altres tampoc no paren massa lluny de la inspiració d'aquells.

Divertit i entregat, generós i molt agraït en escoltes repetides, aquest és un tros de disc que ve a completar una visió dels 80 que va molt més enllà de la música cada cop menys orgànica que s'hi generava.

Prefab Sprout - From Langley Park to Memphis (1988)

Pop delicat i gentil, amb harmonies generoses i instrumentacions lleugeres, sempre molt a prop de la vessant més suau del pop, però lliscant-hi no des del buidar i des del minimalisme sinó, tot el contrari, des d'un cert barroquisme pop. 

Només cal superar un cert excés de sucre en alguns trams (o, de fet, en el conjunt), i ja pots gaudir d'un àlbum ric i molt agraït, molt representatiu dels 80 i, en suma, una escolta molt entretinguda d'un pop originari i florit.

Gary Numan - The pleasure principle (1979)

És de tots sabut que els robots no senten. Però això no vol dir que no pensin, i molt. És el cas del Gary Numan, un dels noms propis més importants de l'emergent escena del synth-pop i la new wave, que sempre fou acusat de fred, de robòtic, però que el temps ha (re)posat en el lloc de preeminència que mereix per les seves diverses i enormes contribucions a la música del darrer tram del segle XX.

Aquí, per exemple, Numan articula tot el seu àlbum al voltant del principi del plaer de Freud, aquell que determina que tota acció humana ve determinada per la voluntat d'aconseguir el plaer i evitar el dolor o el patiment. Però ho fa, en realitat, confrontant-lo amb l'altre principi, el de "realitat", que és aquell que, marcat per la societat i la cultura, sovint ens impedeix perseguir el plaer i ens infligeix dolor. Numan canta al desesper emocional, a la buidor, a la solitud, a l'alienació d'una societat hipertecnificada. Cotxes que substitueixen el cos i l'ànima, androides que volen tenir-ne, de cos i d'ànima o que han sobreviscut a la humanitat, pel·lícules que són simulacres tinguts per més reals que la mateixa realitat que ens envolta... Posthumanitat al 1979. Un disc brillant i desesperançador, un missatge cap al futur al qual ningú no va voler fer cas. Potser encara hi som a temps.

Mark Knopfler, Chet Atkins - Neck and neck (1990)

El Mark Knopfler ja feia temps que fugia dels Dire Straits (deixant un llegat, tot sia dit, inesborrable) tot cercant una carrera en solitari, més lliure i menys lligat a les vendes i l'èxit comercial. Aquest és un dels projectes que va encetar en aquest camí, una esplèndida batalla de "fingerpicking" entre el gran Chet Atkins (llegenda amb tota les lletres) i ell mateix.

I el millor del disc, a més de la música i de recuperar un catàleg de peces clàssiques del gènere, és que els dos... s'ho passen d'allò més bé. (A veure, quan el Mark Knopfler s'ho passa bé es nota perquè a l'orxata que té a les venes se li barreja una mica de sang, poca cosa més). Els dos dialoguen no només amb les seves guitarres sinó també hi fiquen cullerada fent bromes sobre les cançons, fent que tot plegat soni amistós i proper.

Cobrint temes clàssics però també trobant el moment per compondre un tema preciós per tancar l'àlbum , si a la guitarra tocada amb els dits li calia un homenatge aquest en podria ser un de ben lloable i divertit.