El primer —estrictament musical— té a veure amb una banda sonora propera al minimalisme del Brian Eno i ad lateres, acumulant capes de cordes (sintètiques) damunt d'un llenç mínim que permet abocar-hi textures i més textures, canvis d'harmonia i alguns leit motivs més destacats. El resultat evoca una certa llangor, un sentimentalisme reposat de Diumenge per la tarda, amb variacions sobre variacions, sempre mantenint les cordes sintètiques com a veu principal.
El segon motiu no és altre que el fet que el Michael Convertino engiponà aquesta música a partir de l'ús quasi exclusiu (en el tema principal hi afegeix una petita orquestració) del famós Synclavier, un dels teclats digitals més mítics que, de fet, no era tan sols un teclat sinó quasi una estació de composició autònoma, amb samplejat, enregistrament, etc. I Convertino, ajustant-se a les limitacions de l'instrument, convoca totes les seves prestacions alhora per enregistrar completament aquesta partitura.
Per bé que el seu caràcter eteri pugui dissoldre'n el record més enllà de l'escolta activa, la banda sonora d'aquesta pel·lícula (més enllà d'un tema de soul-pop i un afegitó d'un concert per a violins de Bach) plana gustosament per damunt de l'oient, condemnant-lo a una certa sentimentalitat agradable, d'aquelles que es gaudeixen més, justament, quan ja s'hi està, de sentimental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada