John Williams - JFK Original Soundtrack (1992)

Un cop ja havia aconseguit l'estatus d'estrella en el món de les bandes sonores (a base de musicar alguns dels més grans, icònics i magnífics films dels 70 i 80 com Jaws, E.T., Star Wars, Indiana Jones o Superman), el mestre Williams va mirar de diversificar i es va atansar a compondre bandes sonores de pel·lícules més dramàtiques, menys mediàtiques, menys necessitades d'un tema principal reconeixible. La fortuna va ser diversa, doncs a pesar de l'excel·lent Born on the 4th of July (potser la seva millor i més completa banda sonora?) també va estar al càrrec de peces molt menors i poc encertades com Stanley & Iris, The accidental tourist, Always, Home Alone, The river o The empire of the sun (cap d'elles insofrible o poc professional, esclar, al contrari, molt decents i entretingudes, però cap a l'alçada dels seus grans treballs).

I aquesta banda sonora de la pel·lícula de l'Oliver Stone, a pesar de seguir la senda d'una altra de les cintes del director sobre Vietnam, Born on the 4th of July, no encerta a resultar emblemàtica o memorable. Bona part de la culpa la tenen les constants i(nte)rrupcions d'altres temes, cançons que potser sonen durant un parell de segons a la pel·lícula però que ja és suficient per embotxar-les aquí amb la intenció de vendre més discs. Es podria entendre i tolerar la presència del Drummer's salute o de la tradicional Eternal father, strong to save (for those in peril on the sea), però ja costa més d'empassar la necessitat d'inserir-hi un tema extremadament monòton del Ray Barretto, o el Concert n.2 per a trompa i orquestra de Mozart, per no dir un tema composat per Williams i interpretat per Tony Bennett o la preciosa (però tot i així fora de lloc) versió de l'On the sunny side of the street a càrrec del Sydney Bechet. D'haver seguit l'hàbil estratègia de la banda sonora de Born on the 4th of July de col·locar a la primera galta tots els temes i cançons de pop i rock i deixar-li la segona sencera al John Williams l'escolta hagués estat molt més agraïda.

D'altra banda, a més, la partitura juga amb un handicap important si se la compara amb altres treballs del mestre Williams, doncs bona part dels temes aquí han de ser necessàriament ominosos, amenaçadors, com avançant els perills que els poders fàctics abocaran aviat sobre el pobre Kevin Costner. I, esclar, musicalment l'escolta es torna menys melodiosa i el gaudi disminueix ostensiblement.

En tot cas, el John Williams és el John Williams, i la seva fama se l'ha guanyada a pols, i això fa que, a pesar de tot, aquesta sigui una banda sonora amb grans moments (com la peça Arlington) i que no deixa de mostrar el talent i l'habilitat d'un dels compositors de músiques per a cinema més importants de la història.