I el resultat és fascinant perquè el teixit musical que fila és dens i evocador, amb unes cordes que irrompen quan més falta fan, ja sigui per condensar moments d'il·luminació, ja sigui per engrandir dramatismes, enaltint en tots els casos la percepció d'estar davant d'un fet místic i revelador, un que s'ha integrat, encara que sigui subreptíciament, en les ànimes i les cultures de més de mig món.
L'ús d'instruments de tradició oriental com el duduk, l'ud o fins i tot l'erhu, li donen el to especiat que ubica l'acció en paratges llunyans. Però, curiosament, són dos instruments moderns els que li acaben de donar l'arrodoniment musical que aquells necessiten. Per una banda el doble violí de la Gingger Shankar (el doble és un tipus de violí amb dos mànecs i sengles diapasons que cobreix tot el rang de cordes d'una orquestra: contrabaix, violoncel, viola i violí), que vibra insistentment per fer-nos frisar. I per una altra el teclats i programaris digitals que Debney fa servir de manera molt enginyosa per aportar un element musicalment disruptiu però que, curiosament, encaixa perfectament amb els seus efectes de so i brunzits diversos que contribueixen a intuir el malson i el patiment.
Els cors, omnipresents i voluptuosos, s'encarreguen d'elevar la proposta en diversos moments, conformant una banda sonora densa i que arrela fàcilment en qui l'escolta, desplegant un rang expressiu notable i una capacitat evocadora indiscutible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada