El último de la fila - Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985)

Escoltant aquest àlbum del 1985 un no pot més que entendre amb claredat i profunditat per què els Último de la fila es van convertir, juntament amb Mecano, en el gran grup espanyol de la dècada, no només dominant aquells anys sinó també estenent la seva influència i romanent icònics i respectables al llarg de la seva carrera.

Aquest primer àlbum ja arrenca amb força, amb una base que podrien firmar els Heroes del silencio perfectament, però que el Manolo García porta a terrenys més flamencs, mentre el Quimi Portet s'embranca en for que el rock sigui el que manegui la situació.

Alguns dels seus grans himnes ja hi són presents, aquí, com El loco de la calle o Querida milagros, però bona part de l'àlbum està farcit per temes molt potables que, si bé potser necessitarien d'una producció més exigent (que arribaria en posteriors àlbums, de primeres amb les remescles fantàstiques per al Nuevas mezclas del 1987), ja despleguen els vímets d'una banda sempre inspirada i que va posar banda sonora a tota una generació, enmig de la revolució del pop-rock més formulista i senzillot.

I el millor de tot és que la personalitat artística del duet els porta a atansar-se a temes molt diversos, fugint de clixés i aportant una mirada molt costumista al rock espanyol de l'època: pobresa i precarietat, servei militar, desconnexió amb els temps i amb la societat. Un bany de realitat. I un disc molt interessant que més enllà de necessitar una mica de treball per polir i ajustar, ja proposa una banda que no trigaria gens en trobar el seu camí (i, alhora, convertir aquest camí en el que altres haurien de mirar de seguir, sempre des de la distància).