El to és idoni, els leit motivs aconseguits, i la sensació d'estar davant d'una banda sonora diferent hi és. Però a poc que passen els talls d'aquest àlbum descobrim un àlbum que no desenvolupa les idees i que es queda en l'anècdota, una mica com li passa al llorejat film del Sam Mendes, una pretesa crítica a la vida de suburbis i a la moral que es queda en un bon plantejament mal resolt.
El Thomas Newman també planteja bé el joc, i és innegable que la proposta ha quallat i fins i tot podríem dir que ha fet fortuna en la cultura popular (és d'aquelles músiques que quan la sents la reconeixes però ets incapaç d'ubicar-la). I en això cal centrar-se, doncs la música, certament, encaixa amb la proposta fílmica. El piano cristal·lí suggereix la fragilitat dels personatges, alhora que alguna cosa desencaixada sura en l'ambient, senyal inequívoca d'esquerda que s'anirà fent gran i insalvable.
Una llàstima que el desenvolupament musical no arribi, o no ho faci amb prou amplitud, deixant l'àlbum en una anècdota que es gaudeix inicialment però que s'esvaeix amb massa celeritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada