El Bob Johnson i la Maddy Prior son els únics membres restants de la banda original, però l'estil i el to es mantenen intactes, sobretot perquè la veu de la Maddy és tan inconfusible i bellíssima que encara que cantés la sintonia del Joc de Cartes seguiria sonant a Steeleye Span. Però són els instruments antics barrejats amb els moderns els que fan que aquest disc soni com si els Led Zeppelin s'haguessin transportat a la Britannia de l'Edat Mitja. O, a la inversa, com si els Zep haguessin admès entre les seves files al Jordi Savall.
Perquè en aquest àlbum els Steeleye Span tiren exclusivament de repertori medieval. I així, fent arqueologia musical, rescaten un grapat de peces pastorals, cançons de collita, balls de flirteig, llegendes de reis i monstres o, fins i tot, una nadala. I els violins i violes, dulcimers, clavicèmbals i panderetes, s'ajunten carinyosament amb guitarres elèctriques i acústiques, baixos i bateria per confeccionar uns teixits densos i luxosos, plens d'originalitat, que es cusen amb uns jocs de veus preciosistes, atacant fins i tot a cappella una nadala en llatí, el Gaudette, que van tenir l'atreviment de llançar com a primer single del disc (i que va funcionar prou bé, tenint en compte la proposta arriscada).
Aquí no hi ha la foscor temàtica del Commoners' crown, ni l'enjogassament d'altres àlbums. Hi ha, per contra, una certa alegria pastoral, cantant-li a les collites, a la primavera, a la cervesa i als enamoraments entre pagesos i pageses. I la precisió tècnica i l'habilitat per transportar aquest repertori a territoris del folk-rock demostren que els Steeleye Span són una de les bandes més delicioses procedents de les illes britàniques de tots els temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada