Goldenthal té l'encert de construir la música no a partir de la orquestració occidental per afegir-hi tocs ètnics mexicans sinó, de fet, tot el contrari: Compon música que segueix els patrons mexicans i, si cal, només si s'hi escau, li afegeix alguna orquestració per enaltir el dramatisme d'alguna escena (com a l'esplèndida The journey, on la música llisca d'una banda a l'altra amb total suavitat i sense que l'oient quasi se n'adoni que està en un territori completament nou cap al tram final de la peça).
Ho farceix de cançons tradicionals locals, algunes arranjades per ell mateix, altres cantades per la Lila Downs (artista mexicana contemporània que alguns comparen a la Kahlo pel seu eclecticisme i visió artística), un parell de Chavelas i fins i tot una versió de La llorona per la Salma Hayek, protagonista del film.
I el que en mans d'altri podria haver donat una mena de pastitx apropiatiu i vulgar, una amalgama de tòpics i clixés mexicans, es converteix, en mans del Goldenthal, en un exercici de sensibilitat i respecte que transcendeix la pantalla i es converteix en un àlbum tancat en sí mateix que dignifica una música sovint maltractada i menystinguda com és la que es produeix a un país ric i divers com Mèxic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada