Madonna - Like a virgin (1985)

La Madonna mai va ser la millor cantant, ni la millor compositora, ni la millor ballarina. Però sí va ser (i és encara) la millor icona de finals del segle XX, per damunt d'altres contendents ja no només de la música (Michael Jackson, Freddie Mercury) sinó d'altres categories aparentment més importants però amb un efecte social i cultural segurament molt menor globalment (Reagan, Mandela, Lady Di, etc.). És innegable, vist amb el pas dels anys, la seva enorme influència en la moda, la cultura, i fins i tot la política.

Però també en la música. Perquè de cara al seu segon àlbum, la Madonna, sempre amb les idees molt clares, entenia a la perfecció que un segon treball a l'ús, aprofitant l'estela del primer i amb afany continuista no la portaria a altre lloc que a un producte venedor de singles ocasionals. Ella ambicionava més, molt més.

Per això es va agenciar al Nile Rodgers de Chic, que ja havia produït el retorn a la palestra del Bowie (i que venia acompanyat d'alguns músics de confiança) per convertir el seu segon esforç en un dels discs més influents de la música dels darrers 50 anys. La seva vessant ballable havia de seguir intacte però no podia sonar buida, superficial, no s'havia de poder consumir en dos minuts i mig. I aquí Rodgers va ser providencial, aportant ja no només experiència, sinó dos elements imprescindibles: arranjaments elaborats i duradors, i música no sintetitzada, feta i gravada en directe per músics de carn i ossos, que li confereixen al disc un verisme i una proximitat inaudits en un disc d'aquest gènere.

Els talls del disc no tenen màcula. Més enllà dels nombrosos singles (amb quin quedar-se?!), la resta de peces no només estan a l'alçada sinó que compensen adequadament aquells, i fan de contrapunt seriós i ambiciós a un disc que en mans d'algú altre podria haver quedat en una anècdota, en un supervendes d'estiu.

La influència musical d'aquest disc (i de Madonna en general) és incontestable. El tron de Rei del Pop ja estava assignat, però no el de Reina, i la Madonna no només el va ocupar sinó que s'hi va escarxofar sabedora que el mantindria fins passades moltes dècades. Altres han vingut a demanar un canvi, a reclamar un passi de testimoni (Spears, Aguilera, Gaga), però cap ha estat a l'alçada (més enllà dels seus molts i diversos mèrits, sobretot de la darrera). 

La carrera de la Madonna, per dir-ho així, només estava començant, però les bases musicals ja estaven plantades i, encara més, les de la icona de la llibertat femenina, de la sexualitat lliure i sense miraments, també. Un disc, però també una icona de LA icona.