El Larry Fast insisteix en deixar per escrit en tots els cartrons dels seus àlbums que escoltem atentament perquè cap dels instruments que sentirem és analògic: tots són teclats i ginys electrònics. Durant l'auge de l'electrònica, tal com ha succeït històricament amb totes les disciplines artístiques, els/les autors/es miraven de legitimar-la per donar-li el prestigi que molts li negaven. Un dels que més va fer en aquest sentit va ser el Larry Fast amb el seu projecte Synergy, emmirallant-se sovint en composicions clàssiques (aquí hi ha ecos molt clars de Bach) per demostrar, si és que calia, que l'electrònica era una disciplina musical seriosa i a tenir en compte.
Aquest, sens dubte, no és el seu àlbum més reeixit, sovint perquè no és complaent a l'oïda i cal una mica més de cura per endevinar-ne les intencions melòdiques, però tot i així roman com un sòlid segon disc que no desentona dins de tota la seva discografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada