Sempre pioner, sempre explorador i experimentador, el Larry Fast s'enrolà aquí en un projecte innovador: la composició estocàstica digital. Què és, això? El Fast va entomar un programa de nom Pink Tunes al qual va alimentar amb una sèrie de notes, harmonies i paràmetres musicals diversos per tal de deixar que fos el mateix programa el que compongués la música resultant.
El Pink Tunes va entregar un disc (evidentment arranjat i retocat per Fast) molt suggeridor, evocador, quasi místic (quina música escolten interiorment els ordinadors?, en què pensen, quan escolten aquesta música?), ple de textures ondulants i sinuoses que imaginen paratges híbrids entre allò digital i allò orgànic.
Alguns passatges són de gran bellesa per bé que el conjunt de vegades és tan eteri que costa copsar-lo i fer-se'l seu. Però resulta xocant alhora que fascinant escoltar un experiment d'aquest estil ten precoç, justament avui en dia en què les intel·ligències artificials han vingut per quedar-se (i per fer música, esclar).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada