És comprensible la tírria que els fans de Simon i Garfunkel li tenen a aquesta banda sonora, perquè és, en realitat, una petita enganyifa dels de dalt. La idea era, de bones a primeres, vendre molts discs, i la manera havia de ser compondre una banda sonora a base de temes del duo, i alguna coseta més. El tema de la pel·lícula, tan present en ella, aquí només sona durant menys d'un minut i en un format molt particular. La resta són temes de la parella que ja estaven en altres discs seus i que aquí, si de cas, apareixen en versions acústiques o similars.
Completa la jugada el Dave Grusin, un d'aquells músics que té grans encerts i després és capaç d'entregar una partitura que no sembla ni acabada. Aquí hi ha un terme mig, amb temes prou diversos com per compensar-ho tot plegat. Però el cert és que el disc s'escolta amb dificultat per la poca sintonia entre les peces.
Això sí, fou un èxit de vendes i encara roman com a icona cultural del segle XX, ja sigui perquè els Simon i Garfunkel tenen un catàleg tan fantàstic que fins i tot quan són esquarterats tenen alguna cosa de valor a aportar, ja sigui perquè la pel·lícula va arribar en un moment molt precís en què una conjunció de factors la va catapultar a referent de l'època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada