Al Jarreau - Heart's horizon (1988)

En les carreres dels artistes que han sabut travessar diverses dècades els 80 acostuma a ser un petit entrebanc, una mena d'ensopegada en què, sense entregar discos penosos (que per a això són músics amb experiència i gust), la seva producció baixa enters i els seus encerts són comptats. També és —més o menys— el cas de l'Al Jarreau, un portent vocal que als anys 70 havia entregat ja els seus millors treballs, sempre a cavall del jazz i del pop, plens de sensibilitat i tècnica.

"Més" perquè, efectivament, alguns dels seus discs dels 80 es compten entre el menys destacable de la seva llarga discografia. Però "menys" perquè, de fet, el primer tram de la dècada va veure néixer un bon grapat d'àlbums en què provava diverses combinacions musicals que sempre li donaven bon resultat. El seu emblemàtic Breaking away, però també el seu àlbum homònim entre d'altres, van saber encaixar els nous 80 en la seva tradició de jazz vocal.

Cap a la meitat dels 80, però, alguna cosa va començar a fallar. Per exemple, la inspiració compositiva en aquest Heart's horizon on, a pesar de les col·laboracions amb noms ben destacables com els Earl Klugh, David Sanborn, Russell Ferrante, Stanley Clarke, George Duke o Bobby McFerrin (amb qui es gasta un tema a capella a dues veus molt interessant), cap tema acaba per quallar, per deixar pòsit o convertir-se en mínimament memorable.

En té la culpa, molt probablement, una producció molt vuitantera, amb bateria molt lligada, i un to lleuger, mig ballable, que allunya a l'Al Jarreau dels seus territoris més coneguts i confiables.

Com sol passar també, però, l'Al Jarreau i els seus músics tenen prou experiència com per defensar el pitjor dels setlists (que tampoc és el cas), i el disc s'escolta amb prou delit encara que, en realitat, després no passi res de res.