Elegant com sempre, el Morricone s'atansà a una pel·lícula de gàngsters amb aquell savoir faire dels vells mestres, aquells que saben, amb molt pocs elements, extreure la bellesa de qualsevol indret, també d'un film mediocre sobre el Bugsy Malone, en un dels últims intents del Warren Beatty per allargar l'estela de la seva fama a Hollywood.
Elegant perquè li fan falta poques coses, primer de tot, i amb una orquestra solvent que embolcalla amb cordes uns fiscorns o uns oboès ja ha teixit un paisatge sonor bellíssim i evocador. La presència del mal en el film aquí s'intueix també, amb uns passatges ombrívols que contrasten amb el que, en el fons, és una partitura romàntica i d'amor.
Obrint i tancant cada galta, l'àlbum ofereix quatre estàndards clàssics dels Kern, Arlen, Mercer, Gershwin o McCoy, que no només no interrompen l'escolta de la partitura de Morricone sinó que la contrapuntegen, recordant-nos que la atemporal música del mestre italià està ubicada als anys 30 dels EUA.
Una delícia de banda sonora, una altra més de l'Ennio Morricone.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada