Chris Isaak - Chris Isaak (1986)

Hi va haver-hi una època, a cavall de les dues últimes dècades del segle XX, en què era impossible no caure rendit als peus del Chris Isaak. Tothom era conscient que aquella música no canviaria el món, i que potser tampoc en quedaria massa rastre al cap de poques dècades més. Però era innegable l'atracció que generava un personatge esculpit física i musicalment barrejant un munt de motlles dispars però perfectament sintonitzats, des de l'Elvis fins al Roy Orbison, passant per una malenconia pròpia dels baladistes més soferts, i tirant sempre cap a una mena de foscor que recollia les penes d'un amant decebut, o d'un enamorat desbocat.

El segon àlbum de l'Isaak, a pesar de continuar amb els ingredients del seu seminal Silvertone, afina les composicions, les fa més tangibles i radio friendly, sense renunciar a la llangor del seu cantar afectat. Allà on Silvertone era fosc, aquí algú ha encès una llum al final del passadís, suficient com per il·luminar el camí, a pesar de generar ombres ominoses.

Pocs temes sobren, en aquest disc rodó i memorable. Des dels hits que van acabar sent Heart full of soul, Lie to me o, sobretot, Blue hotel (una de les cançons més fantàstiques dels 80), fins a peces més rockabilly i juganeres com This love will last o You took my heart, passant per balades tan evocadores com aquella amb què es clou el disc, Waiting for the rain to fall.

El Chris Isaak canta al patiment dels amants, però ho fa des de la necessitat de patir-ho molt fort per sentir-se viu. El somni humit del Chris és que la seva parella l'abandoni sota la pluja intensa de l'estiu, al mig d'una carretera polsosa de la ruta 66. I la seva constància temàtica, que alguns podrien acusar de poc agosarada, ha acabat donant-li la raó: a l'amor se li ha de cantar des de les ganes de fer-se mal.