Antonio Pinto - Cidade de deus (2002)

L'Antonio Pinto s'atansà a musicar aquesta pel·lícula del Meirelles amb la intenció declarada de no fer servir orquestració i cordes a l'estil més clàssic de la composició de bandes sonores dramàtiques. Això el va enfrontar a un repte però, com ell mateix confessa, també li va obrir un nou món ple de possibilitats.

Tenint clar que les arrels brasileres havien de ser-hi molt presents, va enfrontar-s'hi en format de cançons, autònomes en si mateixes, però assegurant-se de que reflectissin els tres moments temporals en què la pel·lícula es desenvolupa. Així, per al tram que es desenvolupa als anys 60 optà per peces clàssiques del repertori popular brasiler amb temes del mític Cartola, però també del Raul Seixas, el Hyldon i el Carlos imperial (que configuren la part central d'aquest disc). Per a la dècada següent ja va optar per un funk jazz à la samba molt encisador que va compondre ell mateix per a l'ocasió i que arrenca amb molta força el disc (per bé que sona més contemporani del que el compositor sembla pretendre). I, finalment, per al tram contemporani del film, que és el que condensa la major part del drama, va mirar de confeccionar també cançons però que es basessin més en textures que no pas en estructures pop, per tal que així poguessin servir també de base incidental per a les imatges (amb l'encert de fer-ho mantenint sempre la flaire carioca en elles).

El resultat és un disc molt entretingut, ben teixit i que, justament perquè conserva molt ben diferenciades les tres parts i cap d'elles s'allarga en excés, en d'ell una escolta extremadament plaent i que fa oblidar, de fet, bona part del drama que presenta la pel·lícula.