La fórmula funcionà molt bé, entre d'altres coses, perquè el target de les pel·lícules, així com el de les bandes sonores estava molt ben definit i es dirigia a un públic molt generós: les dones blanques occidentals no massa aficionades a comprar-se discs i necessitades, per tant, d'una excusa molt perfecta per fer-ho. Un grapat de cançons de pop diverses, algunes joies semi-clàssiques per donar-li caché, i algun tema nou d'algun artista en boga, ja feien el pes.
Aquesta banda sonora en concret també segueix aquest patró, esclar. Però si més no se li ha de reconèixer el detall de comptar fonamentalment amb artistes femenines per explicar musicalment la història d'una dona com la Bridget Jones. Tan sols un parell o tres d'homes hi són convidats: el Robbie Williams (per duplicat), l'Andy Williams, el Marvin Gaye (acompanyant, això sí, la Diana Ross), l'Aaron Soul i el Craig David que, dins d'un conjunt d'una vintena de cançons no deixa de ser destacable i una excepció meritòria.
En tot cas, els temes són tovets, no hi ha res que se surti del patró del pop més neutre, però també són fàcils d'escoltar, gens intrusius, gens molests, i aquesta és gran part de la seva gràcia. Ja sigui la Gabrielle, la Geri Halliwell, la Sheryl Crow, la Crissie Hynde, la Chaka Khan, la Dina Carroll o la Shelby Lynn, entreguen totes elles peces de pop un pèl homogènies però lluminoses, sempre esperançadores a pesar de tot (de vegades fins i tot a pesar de les lletres), per composar un àlbum que et pot perfectament alegrar una mala tarda de Dissabte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada