El Poledouris ja havia remogut la terra a la magnífica Conan the barbarian, i aquí retorna amb una disposició similar que, si de cas, sona un xic massa familiar i ressona en excés a aquella. Les orquestracions ampul·loses i excessives són marca de la casa, però també ho són les sonoritats, els timbres i, sobretot, els modes i escales en què es basa per transportar-nos a temps medievals o bàrbars, que tant se val, que si fa o no fa són el mateix, en l'imaginari col·lectiu.
El leit motiv (potser massa present i insistent) sempre amenaça amb tornar, però deixa espai ja no només per a l'èpica, sinó també per a la intimitat d'alguns talls, que encaixen molt bé i que li donen una mica més de llum a aquesta partitura del músic nord-americà d'ascendència grega. El conjunt, però, és temible, apocalíptic i esfereïdor, talment com devia sonar, molt probablement, el barbarisme d'una Edat Mitjana que, en realitat, ni va ser tan bàrbara ni tan fosca, però que el cinema i la història moderna, deutora de la Il·lustració, sempre ens ha volgut imposar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada