Robert Schröder - Harmonic ascendant (1979)

El Robert Schröder era, simplement, un dels molts joves que li enviaven al Klaus Schulze, nom mític ja en aquella època de la música electrònica, cintes de cassette amb la música que feien amb els seus teclats tot just estrenats. La majoria, per descomptat, no rebien més que una resposta neutra de Schulze encoratjant-los a seguir experimentant i tocant. Però quan va escoltar la cinta del Schröder i va llegir com a la carta que l'acompanyava li explicava amb passió que s'havia construït ell mateix uns teclats, va entendre que estava davant d'alguna cosa diferent.

El Schulze va voler conèixer-lo en persona i acte seguit se'l va emportar a l seu estudi de gravació per enregistrar el que seria el seu debut, aquest Harmonic Ascendant. Es podria argüir que tot estava ja inventat, l'any 1979, en el que respecta a la música electrònica de provinença alemanya i europea en general. Però la particularitat d'aquest disc no rau en la seva innovació, potser, sinó en l'hàbil i sensible combinació dels elements.

Perquè Schröder, en la primera galta de l'àlbum, engipona una suite preciosa que li dóna títol al disc, i en la qual els moviments es van succeint de manera molt líquida i sinuosa, per completar 22 minuts de paisatgisme musical. I ho fa, a més, no només no perdent-se en les piruetes electròniques típiques dels seus coetanis, obsessionats amb la tecnologia i fent-ne patir potser per això les seves músiques, sinó, just al contrari, integrant instruments analògics com la guitarra i el violoncel amb els seus teclats de manufactura pròpia.

El resultat és fascinant perquè la guitarra, per exemple, pren sovint l'encàrrec d'establir les seqüències que en la música electrònica sempre venen pautades, esclar, pels teclats. Així, la guitarra entona seqüències circulars de notes que van canviant lleugerament, que van evolucionant, en la línia dels pioners del minimalisme com Steve Reich. El violoncel s'atansa de tant en tant a manllevar un altre rol habitual als teclats, les textures sinuoses que planen per damunt d'aquelles seqüències.

I el millor de tot és que, de tant en tant, els rols s'inverteixen (algú diria que tornen a les posicions naturals) de manera molt fluida, sense solució de continuïtat, com si fos inevitable, com si sempre hagués estat clar que aquella era la desembocadura.

La segona galta, una per a la qual potser el temps ha passat més de pressa i més implacablement, és un exercici més eteri, amb cors electrònics i una evolució una mica menys suggeridora, tant en el primer com en el segon tall que l'omplen.

Però sigui com sigui, l'escolta, sobretot de la primera meitat de l'àlbum, és una delícia musical que transcendeix els gèneres i les etiquetes, i que farien del Robert Schröder una figura a seguir en els anys posteriors, on seguiria entregant discs molt notables.