Hans Zimmer - Black Hawk Down original soundtrack (2002)

Impressionant banda sonora la que el Hans Zimmer engiponà per a aquest drama bèl·lic del Ridley Scott sobre una operació fallida d'un cos d'elit dels EUA a Somàlia. L'aproximació metodològica del Zimmer fou prou particular com per entendre que va tenir un impacte determinant en el resultat final: Zimmer reunia a la seva banda, armada amb els seus sintetitzadors, guitarres, i violoncels, improvisaven els temes, es deixaven portar per les imatges que havien d'il·lustrar i, finalment, a la mescla se li afegien unes orquestracions que li cohesionessin el conjunt.

I la partitura resultant és certament estimulant i a estones molt aconseguida, potser perquè es nota la frescor de la improvisació. Però potser també perquè la proposta musical en si mateixa, més enllà del mètode, també és força encertada, per bé que lleugerament naïve: Zimmer associa els totpoderosos militars dels EUA a la tecnologia, als seus teclats, a les explosions de techno que esquitxen la banda sonora; i, per contra, les sonoritats més analògiques les associa amb els somalis. En aquella improvisació que mencionàvem, ambdues faccions s'enfronten musicalment, s'encavalquen, es barallen i xoquen fins a saltar esquitlles i espurnes, i musicalment funciona, i molt bé.

La barreja és reeixida, perquè per innocent que pugui semblar el plantejament potser un conflicte bèl·lic és, en realitat, un joc de nens (grans) amb joguines (assassines). Els drons que fan de textura, les guitarres que sacsegen (sovint à la Rammstein) i les cordes no deixen de jugar a un joc perillós i demencial, un joc simple i mortal, però un joc al cap i a la fi.

Més immoral i poc afortunada és la comparació que Zimmer, estirant el xiclet, intenta fer de la feina de la seva banda en gravar el disc, amb el combat real i la guerra. "Els guitarristes, després d'algunes sessions, fins i tot sagnaven!", presumeix Zimmer, com posant a la mateixa alçada un músic de sessió en el confort aïllat i amb aire condicionat d'un estudi i un soldat desplegat sobre el terreny i cosit a trets pel bàndol contrari, sigui quin sigui.

Però més enllà de la infàmia desafortunada, Zimmer sí encerta musicalment i també en el seu plantejament, al qual intercala peces més ètniques que, afortunadament —ara sí, Hans, així sí—, ha encarregat a veus africanes (no somalis, però bé, ja és alguna cosa) cantar-les, ja sigui l'algerià Rachid Taha o el senegalès Baaba Maal, així com altres ja més occidentals, aquestes últimes en mans del Denez Prigent, la Lisa Gerrard i el Joe Strummer dels Clash.

I tot suma, perquè la diversitat de l'àlbum és notable, per bé que el to de totes les peces engalza amb suavitat en el conjunt i entrega una banda sonora que sembla una versió sota els efectes dels esteroides de la magnífica partitura que el mateix Zimmer va compondre per a la pel·lícula K2.