Lebo M. - Rhythm of the Pride Lands: Music Inspired by The Lion King (1995)

Les vetes cal explorar-les (o era explotar-les?), i l'adaptació d'El rei lleó de Disney va ser un èxit tan massiu i global que no es podia evitar que en paral·lel i a continuació naixessin una munió de productes complementaris que s'aprofitessin de la marca que ja era la producció cinematogràfica. Avui en dia (i Disney en això va ser pionera) els grans productes globals es dissenyen des dels seus fonaments pensant en allò que en diuen "experiència expandida", és a dir, que a pesar de tenir un producte principal, aquest es veu acompanyat d'un grapat de subproductes que no només beuen d'aquell sinó que fins i tot ajuden a difondre'l. Així, una nova pel·lícula de Disney es pensa ja no només pensant en el film resultant, sinó també en la nova atracció que es construirà als parcs d'atraccions, la banda sonora que es publicarà, la línia de marxandatge que es llançarà, la sèrie infantil que es filmarà, etc.

A The lion king això ja començava a succeir, i aquest disc n'és un bon exemple. Partint d'algunes cançons descartades i afegint-hi de noves (que acabarien formant part dels musicals que s'estrenaren als teatres més tard), l'àlbum, fonamentalment dissenyat musicalment pel sud-africà Lebo M però acompanyat del Hans Zimmer (compositor de la pel·lícula) i d'alguns convidats especials com el Jimmy Cliff o l'Elton John, expandeix l'experiència musical tirant de sonoritats africanes passades pel tamís gruixudíssim del pop anglosaxó. 

Aquesta "desafricanització", però, s'ha fet amb respecte, i les cançons que formen part del disc no són peces de pop amb tons africans sinó més bé a l'inrevés, conservant les arrels, cantant moltes parts de les peces en idiomes africans com el zulu (el més representat), el xhosa i el sotho, i fent que el producte resultant no soni merament a una apropiació cultural de primer ordre. A un oient africà potser li ratllarà les orelles, però per al públic de la resta del món, amb el nostre enorme desconeixement del continent, ens sembla el més africà que hem sentit mai.

I sigui com sigui, el que podria haver estat vergonyant i un subproducte absolutament descartable, esdevé una petita delícia per als fanàtics de la pel·lícula, i —vulguis que no— potser també una porta d'entrada a la música del continent africà.