Mike Oldfield - The killing fields original soundtrack

Es podria pensar que l'acostament d'algú com el Mike Oldfield a musicar una pel·lícula podria acabar sent un desastre, un intent de demostrar que la seva música, sense canviar-la ni un bri, val tant per àlbums conceptuals à la Tubular Bells com per a una banda sonora, i que el que faria el bo del Mike és compondre un altre dels seus treballs instrumentals però posant-li títols que tinguessin a veure amb bocins del film. Doncs no.

Ni de bon tros, de fet. Perquè l'Oldfield s'atansa a una partitura en blanc i compon des de zero una banda sonora que —primer gran encert— ningú diria que és del Mike Oldfield. Sense recórrer en cap cas a orquestracions ni parafernàlies, el britànic s'amorra a les seves guitarres i sintetitzadors, es busca un parell de col·laboradors confiables per a les percussions, i s'empesca una partitura originalíssima (en un context, el del es bandes sonores dels 80, que era tot un panorama, i en què hi convivien les partitures orquestrades dels mestres dels 70 com John Williams o Ennio Morricone, amb discs que acumulaven temes de pop i rock per vendre'n més unitats), amb unes sonoritats disruptives, i que encaixen a la perfecció amb una història tan devastadora com la que explica la pel·lícula.

Algunes peces en particular són de traca i mocador, ja sigui per il·lustrar la por i la barbàrie, ja sigui per evocar un paisatge dessolat i de futur molt negre, o —per posar-li el llacet a l'àlbum— una reinterpretació esplèndida i original d'un dels estudis del mestre Tàrrega, on la guitarra tunejada de l'Oldfield planteja un escenari peculiar i impossible d'oblidar.