Però escoltar la seva banda sonora, per contra, és un exercici de fantasia, una mena de viatge en el temps necessari per entendre el sentir de part d'una generació d'una època convulsa i indiscutiblement revolucionària a nivell cultural (o almenys aquesta era la intenció que tenia: canviar el món, donar-li la volta de dalt a baix).
Més que res, perquè la música és esplèndida. Una barreja de rock i folk, enèrgica i decidida, amb trempera, t'agafa per la solapa i t'enduu més enllà dels confins dels 70 i t'endinsa en la dècada més prodigiosa a cop de cançó. Llibertat, iconoclàstia, antibel·licisme, psicotropia, alliberament sexual, identitat racial, ecologisme, espiritualitat i, en general, amor, aquests són els temes al voltant dels quals orbita aquesta polifònica visió de la contracultura nord-americana, interpretada per molts dels actors i actrius de la primera escenificació, allà per l'any 1967.
Des del mític Aquarius fins a l'anatòmica Ain't got no, però passant per una munió de temes no només solvents compositivament parlant sinó també a nivell d'interpretació, entregada i de teatralitat controlada, l'àlbum recull música, però també la intenció d'uns idealistes que, en la major part dels casos, van acabar aburgesant-se i traint allò que ells/es mateixos/es havien cantat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada