Notting Hill original soundtrack (1999)

Les (suposades) "comèdies romàntiques" de final de segle van assolir un èxit aclaparador, i bona part de la culpa la tenen les seves bandes sonores, expansió de l'experiència audiovisual que permetia als fanàtics del film endur-se a casa i reviure les emocions de la pel·lícula.

La fórmula, però, repetida fins l'extenuació en aquestes pel·lícules, costa que funcioni per si sola, de manera autònoma, doncs l'acumulació de temes diversos que només tenen en comú el no voler ferir les orelles, el no oferir cap tipus de repte a l'oient atent, torna l'escolta en un exercici de futilitat important.

Els noms importants sempre hi són (Shania Twain, Elvis Costello, Al Green, Ronan Keating, Texas, Pulp o Bill Withers), com fent surar el vaixell, i així poder compensar les entrades més toves i menys reconeixibles. Però el conjunt és massa dispers com perquè arreli, com perquè trasbalsi mínimament. Al final, vulguis que no, la banda sonora sol ser, en molts casos, un reflex fidel de la seva pel·lícula, i aquesta no és una excepció.