Perquè tots els seus discs (aquest segon àlbum també) tenen aquella base de rock suau (abans que es digués yacht rock es deia, esclar, soft rock) però amb unes harmonies (cordals i vocals) molt elaborades i de tonalitats jazz, una lluminositat refrescant, i una sensació de brisa marina surant pel damunt, fent de cada tema una carícia per a les oïdes.
Els Pablo Cruise, a més de reunir tot això, li afegeixen una gens comuna habilitat per arranjar les seves peces de manera exuberant i luxosa, ja sigui amb guitarres o amb veus, que fan que les escoltes repetides segueixen sonant fresques. I sí, es diu yacht rock perquè perfectament et pot transportar a una imatge de tu mateix en la coberta d'un iot, solcant aigües tranquil·les sota un sol intens però suavitzat per una brisa constant i tènue que t'arriba plena de llum i reflexos acolorits. I per bé que aquest àlbum (igual que la resta de la seva discografia) no arriba a l'enginy i la perfecció del seu posterior Part of the game, el disc segueix sent deliciós i se'l pot gaudir fins i tot si no tens diners per comprar-te ni la gorra de capità de iot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada