Popol Vuh - Das hohelied Salomos (1975)

La cerca de la il·luminació, de l'ascensió espiritual, dels Popol Vuh continua, en el que podria ser un dels seus treballs més decantats cap a les tradicions orientals (la banda alemanya sempre ha fluctuat i entre les dues tradicions musicals, la de l'Est i la de l'Oest, balancejant-s'hi còmodament), i amb més presència de les guitarres de Fricke i Fichelscher, amb les percussions brillants remarcant la mística, així com la veu de la Djung Yun i l'inefable sitar.

Com sempre, el camí és tortuós, ple de variants i desviacions dels patrons i camins que podrien semblar els més fàcils. Fricke i companyia s'enrosquen i generen remolins espirituals que t'arrosseguen no saps ben bé a on. Però cal recordar que el camí és tant o més important que el destí, sobretot quan es parla d'assolir la il·luminació.

Temàticament, aquest cop els Popol Vuh parteixen del "càntic dels Càntics", també coneguts com el "Càntic de Salomó", un llibre de poemes dedicats a l'amor fraternal que és, en realitat, el que la banda alemanya ha perseguit durant tota la seva llarga i influent carrera musical

Popol Vuh - Einsjäger Siebenjäger (1974)

Si Seiligpresung és potser el disc més assequible de la banda de rock còsmic i il·luminat Popol Vuh, potser aquest sigui el més recomanable per entrar-hi perquè, potser no sent tan accessible com aquell, sí que mostra a la banda més prona al rock, decantant la balança que sol equilibrar-lo amb la part més mística i tendent a la divagació musical experimental. Algunes de les peces com Würfelspiel són petites èpiques rock que, sempre ancorades en la mística (en aquest cas maia, que el títol fa referència a dos personatges del llibre del qual la banda va prendre el nom), es despleguen, generoses, sobre improvisacions de guitarra.

Aquí les visions místiques musicals estan un xic més controlades, més emparades per unes estructures més fermes, menys diluïdes, més condensades, i la música flueix per rius menys desbocats, amb aigües més calmes que es deixen navegar amb més placidesa. Per dir-ho d'alguna manera, aquí el camí cap a la il·luminació és menys rocós i tortuós, i s'hi arriba amb més facilitat.

Popol Vuh - In den Gärten Pharaos (1971)

És fascinant que la història de la música hagi donat llum a una banda com els Popol vuh i a discs com aquest In den Gärten Pharaos. Perquè a ells els hi devem un rock còsmic i espiritual, quasi sagrat, a base de barrejar influències orientals i occidentals, instruments electrònics i analògics, textures, improvisacions i, sobretot, referències sagrades, holístiques i místiques.

Aquí —segon disc de la banda— la vessant religiosa o mística es concentra en la música (més endavant ja vindran els àlbums que beuen de tradicions místiques diverses, cristianes, budistes, hindús, etc.), dividint l'obra en dues peces, una per galta, cadascuna amb la seva pròpia idiosincràsia.

En la galta A el tema que dóna títol a l'àlbum es basa en unes percussions africanes al damunt de les quals s'hi amunteguen la resta d'instruments com dibuixant una travessia pel desert que acaba, literalment, en un oasi (el del jardí del Faraó del títol), d'aigües calmes i reposades.

En la galta B, però, l'ominosa presència de l'orgue de l'església de Santa Margarida a Baumburg, ressona i retruny impertorbable, com si el llibre (vuh, en llengua quʼiché, de tradició maia, vol dir això, "llibre") fos una roca granítica i irrevocable contra la qual reboten tots els elements externs, percussions atrafegades que s'afegeixen a la potència desmesurada d'una peça que fa posar la pell de gallina i que, com passarà a partir d'ara amb els àlbums dels Popol Vuh, ens elevarà místicament cap al cosmos indefinit i etern.

Popol Vuh - Hosianna mantra (1972)

Si la salvació ("hosanna") ha de venir d'algun lloc, potser ha de ser d'algun dels àlbums més místics i espirituals dels Popol Vuh. Els Popol Vuh —mínimament populars per les seves bandes sonores de les pel·lícules del Werner Herzog (Aguirre, Nosferatu, Cobra verde, Fitzcarraldo, L'enigma Kaspar Hauser, etc.— van fer un tercer disc sense teclats (que en ells era una novetat), fent servir només instruments analògics, per fer un disc espiritual "que donés la mà a les religions de l'est i de l'oest".

El resultat és un disc místic i còsmic alhora, un d'aquells que, si hi entres, et transporta a un altre estat (més elevat?, això ja depèn de cadascú). Piano i clavicèmbal per sota de guitarres desbocades i molt lliures, violins, oboès i veus celestials, passatges obsessius i repetitius, crescendos coordinats, resultat de molts mesos d'improvisació per anar trobant la banda sonora perfecta per a la il·luminació. 

Popol Vuh - Seligpreisung (1973)

Les seligpreisungen són les benaurances recopilades per Mateu i Lluc de boca de Jesús al "sermó de la muntanya". I si, tal com diu la viquipèdia, la paraula "benaurança" que en català ve del grec μακαριος (pronunciat makarios), significa "posseint contentació interna i un goig que no és afectat per les circumstàncies físiques" això és exactament el que proveeix aquest particular àlbum dels Popol Vuh.

Particular, en primer lloc, dins de la discografia de la banda alemanya, doncs el seu corpus està majorment composat de peces molt lliures de rock còsmic amb una tonalitat clarament mística (nogensmenys, aquest àlbum arriba després del seu celebrat i autoexplicatiu Hosianna Mantra), aquest Seligpreisung és un dels discs més accessibles dels Popol Vuh. Allà on les guitarres solen estar estripades i conduïdes per camins força improvisatoris, aquí semblen més controlades, més pensades. Encara més, l'embolcall és menys oriental que en altre casos (Popol Vuh sempre ha jugat amb la balança musical que (des)nivella l'est i l'oest musicals), menys dispers, més concentrat i precís. I tot això li dóna una accessibilitat molt major que la que solem trobar en la resta de la discografia de la banda.

Però particular també, per una altra banda, en si mateix i en general dins la història musical recent perquè, a pesar de ser, com dèiem, un àlbum molt més accessible dins de la seva discografia, un disc com aquest, comparat amb tota la resta de la producció musical del segle XX i XXI roman com un objecte rar, no identificat, impossible d'ubicar amb precisió enlloc, ni musicalment ni temporalment, amb una partitura que no només té fons místic sinó també l'evoca amb la seva execució. Un altre disc, en tot cas, molt interessant des de diverses perspectives, aquest dels Popol Vuh.

Kitaro - Silk road Vol. IV: Tenjiku (1983)

L'any 1980, després de molts esforços i de superar molts entrebancs polítics, una sèrie documental de TV sobre la ruta de la seda de la televisió nacional japonesa va aconseguir el permís per gravar en territori xinès i així completar el rodatge dels 12 capítols que conformaven el viatge de les caravanes comercials. La banda sonora se li va encarregar al músic japonès Kitaro, pioner i llegenda de la new age i molt habituat a barrejar instruments electrònics amb altres de tradicionals asiàtics.

El resultat van ser quatre àlbums preciosos que cobreixen els més de 6.000 km de la mítica ruta de la seda, amb una música evocativa i que, a pesar de mantenir un to serè i exuberant com és costum en el Kitaro, va fluctuant en funció de la part de la ruta que cobreix, amb influències musicals de mig món però sense caure en el parany de recolzar-se en excés en les escales i modes de cada territori.

Un pot contemplar el món sencer, la seva evolució i el seu moviment, tot escoltant el Kitaro i les seves composicions quasi místiques, amb melodies recurrents i capes electròniques que sonen més orgàniques del que podria semblar.

Una delícia, tant se val quin dels quatre volums un s'escolti, de tan bells i emocionants com són tots.