Prefab Sprout - From Langley Park to Memphis (1988)

Pop delicat i gentil, amb harmonies generoses i instrumentacions lleugeres, sempre molt a prop de la vessant més suau del pop, però lliscant-hi no des del buidar i des del minimalisme sinó, tot el contrari, des d'un cert barroquisme pop. 

Només cal superar un cert excés de sucre en alguns trams (o, de fet, en el conjunt), i ja pots gaudir d'un àlbum ric i molt agraït, molt representatiu dels 80 i, en suma, una escolta molt entretinguda d'un pop originari i florit.

Gary Numan - The pleasure principle (1979)

És de tots sabut que els robots no senten. Però això no vol dir que no pensin, i molt. És el cas del Gary Numan, un dels noms propis més importants de l'emergent escena del synth-pop i la new wave, que sempre fou acusat de fred, de robòtic, però que el temps ha (re)posat en el lloc de preeminència que mereix per les seves diverses i enormes contribucions a la música del darrer tram del segle XX.

Aquí, per exemple, Numan articula tot el seu àlbum al voltant del principi del plaer de Freud, aquell que determina que tota acció humana ve determinada per la voluntat d'aconseguir el plaer i evitar el dolor o el patiment. Però ho fa, en realitat, confrontant-lo amb l'altre principi, el de "realitat", que és aquell que, marcat per la societat i la cultura, sovint ens impedeix perseguir el plaer i ens infligeix dolor. Numan canta al desesper emocional, a la buidor, a la solitud, a l'alienació d'una societat hipertecnificada. Cotxes que substitueixen el cos i l'ànima, androides que volen tenir-ne, de cos i d'ànima o que han sobreviscut a la humanitat, pel·lícules que són simulacres tinguts per més reals que la mateixa realitat que ens envolta... Posthumanitat al 1979. Un disc brillant i desesperançador, un missatge cap al futur al qual ningú no va voler fer cas. Potser encara hi som a temps.

Mark Knopfler, Chet Atkins - Neck and neck (1990)

El Mark Knopfler ja feia temps que fugia dels Dire Straits (deixant un llegat, tot sia dit, inesborrable) tot cercant una carrera en solitari, més lliure i menys lligat a les vendes i l'èxit comercial. Aquest és un dels projectes que va encetar en aquest camí, una esplèndida batalla de "fingerpicking" entre el gran Chet Atkins (llegenda amb tota les lletres) i ell mateix.

I el millor del disc, a més de la música i de recuperar un catàleg de peces clàssiques del gènere, és que els dos... s'ho passen d'allò més bé. (A veure, quan el Mark Knopfler s'ho passa bé es nota perquè a l'orxata que té a les venes se li barreja una mica de sang, poca cosa més). Els dos dialoguen no només amb les seves guitarres sinó també hi fiquen cullerada fent bromes sobre les cançons, fent que tot plegat soni amistós i proper.

Cobrint temes clàssics però també trobant el moment per compondre un tema preciós per tancar l'àlbum , si a la guitarra tocada amb els dits li calia un homenatge aquest en podria ser un de ben lloable i divertit.

The Notting Hillbillies - Presumed... having a good time (1989)

Poc va durar, aquest projecte paral·lel del Mark Knopfler mentre encara figurava en els Dire Straits. Un sol àlbum per entomar un cançoner molt folk i country en què el Mark Knopfler és força present i reconeixible, sobretot en aquelles peces que composà expressament per a l'ocasió.

Un disc bonic, suau, agradable i que et transporta a altres geografies i èpoques, però que potser no acaba de quallar del tot per un excés de producció, aquell suplement d'embolcallament que fa que tot soni fals i desangelat, sobretot tenint en compte que el repertori no és, precisament, alegre i estimulant.

En tot cas, és un disc molt digne, i el que li obriria la porta al Mark Knopfler per arrencar la seva carrera en solitari, sempre vorejant el folk des de la punta del seu fingerpicking.

Diversos autors - Into the night (1985)

"Pensa el que vulguis de la meva pel·lícula, però no podràs negar que la música és fantàstica". Així s'expressava el John Landis, director mític dels 80, que rodà aquesta comèdia d'aventures amb uns joveníssims Michelle Pfeiffer i Jeff Goldblum. La pel·lícula ha caigut en l'oblit de la sobreproducció lleugera del Hollywood dels 80, però aquesta banda sonora, recolzada sobre una primera galta quasi completament dedicada al B.B. King amb quatre temes nous, i una segona molt soul (Patti La Belle, Thelma Houston, Margin Gate, els Four Tops) ressona espectacular de principi a final, amb l'ostentosa guitarra del King, sempre clara, sempre neta i precisa, però també amb unes veus gruixudes i expressives.

La pel·lícula ens agradava, John; la seva banda sonora, com bé deies, encara més.

Was (not) Was - What up, dog? (1988)

Hi ha moltes maneres d'obrir la primera galta d'un àlbum, i poques són fer-ho amb una balada dolcíssima sobre somnis (trencats?) en la deliciosa Somewhere in America there's a street named after my dad.  I com jugant a despistar, un no sap si la sorpresa la volen donar, els Was (not) was amb aquesta arrencada suau o amb el tema hiper-funky (slap bass inclòs) que és Spy in the house of love (referència literària a l'Anaïs Nin.. o potser als Doors). I la veritat és que la resta del disc segueix jugant a això d'agafar l'oient amb un peu canviat.

Tampoc ens hauria de sorprendre, doncs la banda dels germans Was sempre ha jugat al mateix, a la sorpresa, al surrealisme, a tocar temàtiques poc habituals (aquí hi ha relacions paterno-filials, homenatges a freaks diversos, deshumanitzacions, casaments precipitats...), a no deixar-se encasellar, en definitiva. I sempre des d'una aproximació juganera, un punt ximpleta, com d'acudit barat, però explicat amb la seguretat de qui sap que l'entrega és molt més important que l'acudit mateix.

I això s'explica per la producció sempre treballada i curosa del Don Was. La seva carrera en aquest apartat és digne d'un perfil autentificat al LinkedIn: Rolling stones, Bonnie Raitt, Willie Nelson, Dylan... La llista és llarga, i l'acumulació d'èxits també. Així que cada peça està vestida per a l'ocasió, amb profusió de detalls i de recursos (que calen cors? Els portem; que cal una veu reconeixible de fons? Crida al Frank Sinatra, Jr. —el fill, el fill, no pas el pare, tampoc cal passar-se—; el que calgui).

I així el disc sencer sembla trobar un magnífic encaix en les sonoritats dels 80, però aportant una mica més del que la mitjana de la producció popular del moment semblava voler/saber oferir. Fins i tot un parell dels temes inclosos aquí van tenir recorregut a les llistes de vendes (Walk the dinosaur i Spy in the house of love), puntejant un àlbum divertit i molt agraït d'escoltar, ja sigui si estàs ancorat en la nostàlgia o si, simplement, t'agraden els productes ben embolcallats.

 

Michael Kamen, Eric Clapton, David Sanborn - Lethal Weapon 2 (1989)

Poc més se li pot demanar a una banda sonora dels 80: Eric Clapton, David Sanborn i Michael Kamen confeccionant una mena de score dramàtic que casa perfectament amb la foscor de la corrupció que mostra la pel·lícula, alhora que li influeix d'una barreja de modernor i de blues que crema, que a estones bull. Li afegeixes un Dylan cantat per la Randy Crawford, un George Harrison i uns Beach Boys i ja tens un tros de disc que fa feredat.

És fascinant com els tres músics responsables de donar-li un embolcall musical a les aventures del Martin Riggs i el Roger Murtaugh són capaços de conjuntar-se de manera tan precisa i unitària, fent que cada tall desprengui la calor de les nits d'estiu de Los Angeles, però també la tasca detectivesca i policial, i fins i tot els moments de tensió sexual. Un encert complet que continua l'estil iniciat amb la banda sonora de la primera pel·lícula de la nissaga i que encara s'allargaria durant algunes seqüeles més.

Diversos autors - Road house (1989)

A pesar de ser d'aquelles bandes sonores que inclouen temes que només sonen molt de fons i un parell de segons en la pel·lícula, i afegint-hi que, a més, deixa fora molts altres temes que sí tenen més prominència (tema de drets, imagino), aquest àlbum inclou massa bellesa musical com per deixar-lo de banda. 

El Jeff Healey hi contribueix amb quatre peces magnífiques, però s'hi afegeix el Bob Seger, l'Otis Redding, Little feat i fins i tot el Patrick Swayze intentant no desentonar. Un tros de banda sonora plena de blues i rock.

Michael Kamen - The adventures of Baron Munchausen (1988)

El Michael Kamen es queixava de que la seva partitura i orquestració de la fantasiosa pel·lícula del Terry Gilliam no era apropiada i que restava més que sumava a les escenes que musicava. Ell en sabrà, millor que ningú, els motius. Però per a un espectador i un oient qualsevol, la banda sonora d'aquesta pel·lícula sobre les impossibles i esbojarrades aventures del Baró de Munchausen és tan recarregada, barroca i complexa com calia.

D'acord, al període històric que representa el film se suposa que ja no li pertoca la música tan barroca i tan "bachiana" com el Kamen va engiponar. Però el to que hi aplica li senta perfectament bé, se li ajusta com si fos un guant i, encara més, li aporta el punt humorístic i mig carnavalesc que una pel·lícula tan rocambolesca com aquesta necessita.

L'àlbum, a més, té l'encert de prescindir del jou de les imatges i s'articula al voltant de diverses suites que tenen sentit per si mateixes, més enllà de les escenes que acompanyaven, fent que el disc tingui una coherència interna i que en permeti una escolta completa sense acabar exhaust o turmentat per l'eclecticisme i els desvaris granguinyolescs que s'intercalen entre els trams més èpics i aventurers.

L'escolta atenta del disc, en si mateixa, ja és una aventura molt entretinguda i plena d'emocions fortes.

Jerry Goldsmith - Sleeping with the enemy (1991)

La banda sonora del patiment d'una maltractada Julia Robert l'arrenca el Jerry Goldsmith amb suavitat, evocant un matí a la platja, però acte seguit i de manera gradual, el terror es va escolant per les esquerdes d'una vida en el terror.

Goldsmith, hiperprolífic durant aquesta època, es recolza en sonoritats "herrmaniannies" per parlar de persecució, percussions dissonants per marcar la presència del maltractador, efectes sobtats, esgarips diversos i, de tant en tant, un petit oasi, un refugi momentani per recuperar l'alè, ja sigui amb el Van Morrison i el seu Brown eyed girl o passatges més melòdics que ajuden a alleujar la pressió implacable que Goldsmith aplica a tot el conjunt.

Et vindran ganes d'aixecar-te i passar la balda de la porta de casa teva...

John Barry - Out of Africa (1985)

El John Barry ja portava uns anys musicant pel·lícules, però la dècada dels 80 el va portar al capdamunt de l'Olimp dels compositors de bandes sonores: (la deliciosa) Somewhere in time, Body heat, Octopussy, Cotton club, Jagged edge, A view to a kill, Peggy Sue got married, Howard the duck, The living daylights, etc.

I una de les que va compondre durant aquesta època va ser la preciosa Out of Africa (Memòries d'Àfrica) per al film del Syndey Pollack. Exuberant, evocativa, i contrapuntejada amb peces com el Concert per a clarinet de Mozart, la banda sonora d'aquest film sembla eixamplar-nos la mirada per gaudir de les planúries de Kènia, i de la relació entre la Karen i el Denys, amb passatges íntims combinats amb petites èpiques orquestrals.

Jerry Goldsmith - Medicine man (1992)

El Jerry Goldsmith sempre s'ha caracteritzat per no tenir cap mena de recança en barrejar les seves composicions orquestrals amb elements aparentment poc canònics. Aquesta banda sonora, precisament, conjuga amb molta habilitat la potència evocativa de l'orquestra amb sintetitzadors i percussions centreamericanes, encaixant-les perfectament en el conjunt i fent que en formin part com un tot indissoluble i no pas com un afegitó curiós i anecdòtic.

La partitura cavalca a moltes sovint amb ímpetu i gràcia, gràcies a la diversitat orquestral però també a una certa lleugeresa que fa que la música entri amb facilitat i que mai hi hagi un contrapunt que esberli una certa sensació de confort per a l'oient.

John Du Prez - A fish called Wanda (1993)

El John Du Prez ha estat, des de sempre, el compositor convocat per musicar les bandes sonores de les pel·lícules dels Monty Python, ja fossin esforços grupals (La vida de Brian, El sentit de la vida, etc.) o personals (Els herois del temps del Terry Gilliam, o aquest Un peix anomenat Wanda del Palin i el Cleese). I en aquesta banda sonora d'una de les últimes grans comèdies del segle XX, Du Prez opta per una aproximació molt entretinguda, a mig camí entre el classicisme orquestral i les sonoritats més pop i rock, sobretot per il·lustrar les escenes més enèrgiques i de ritme més accelerat.

El conjunt acaba resultant molt distret degut a la diversitat però també al minutatge molt curt de diversos temes (de mig minut, més o menys, diversos d'ells) que passen volant i et transporten a diverses escenes de la pel·lícula sense que es facin feixugues. Moltes de les peces, de fet, mereixen una escolta molt atenta i repetida perquè amb la seva curta durada i inserides en un reguitzell de més de vint talls poden acabar perdent-se, com és el cas de la joia acústica que és Wanda visits Archie at home. En tot cas, la darrera peça inclosa en l'àlbum és una suite de 17 minuts que combina alegrement tots els motius anteriorment exposats per separats i esdevé una mena de banda sonora en si mateixa que mostra d'una sola llambregada l'àmplia paleta expressiva que el Du Prez ha utilitzat per a endinsar-nos en aquesta història de lladres bons i lladres dolents. Esplèndida és poc.

Eric Serra - Le grand bleu (1988)

És fascinant com el Serra, amb l'ajut de quatre teclats (i alguns col·legues que apareixen de tant en tant amb un piano, un saxo o posant-hi la veu al damunt) aconsegueix unes sonoritats ja no només marines, sinó de profunditat, de submarinisme, com d'estar sota l'aigua rodejats de peixos i secrets i d'un món per explorar.

Les aventures i la competitivitat en la disciplina d'apnea dels protagonistes del film del Luc Besson (llavors Jean Luc Besson) són ampliades per l'evocativa i màgica partitura de Serra, en què diversos tempos i estils s'acumulen, però sempre deixant l'empremta de l'aigua, de la capbussada, de la pressió submarina a cada melodia.

Hi ha espai per a motius més ètnics (els protagonistes es capbussen en aigües diverses del món sencer) com a La raya, o fins i tot per a bases d'influència hip-hop a Between the sky-scrapers, però el denominador comú és un certa transcendència i meditació, en un conjunt molt apreciable i que regala viatges i aventures al llarg dels 19 talls de l'àlbum

Jerry Goldsmith - Legend (1986)

De històries de substitució (i posterior restitució) de bandes sonores n'hi ha a grapats en la història del cinema: des de la partitura de l'Alex North per al 2001 del Kubrick que aquest va acabar substituint per peces clàssiques diverses (sense ni tan sols dignar-se a comunicar-li al North, que ho va descobrir tot assistint a un passi de la pel·lícula) fins a la del Vangelis amb la versió orquestrada que la New American Orchestra va engiponar, passant per tants altres exemples. 

També és el cas d'aquesta bellíssima composició del mestre Jerry Goldsmith que a mitjan anys 80 estava en el cim de la seva carrera, traient-se de la batuta vàries bandes sonores per any, i que va veure com la productora va decidir substituir-la per una altra composada pel grup d'electrònica progressiva Tangerine Dream.  Tot va venir per un screening en què el públic adolescent a qui anava (tele)dirigida la pel·lícula no semblava massa entusiasmat per la música del Goldsmith. Com a reacció, els responsables de la MCA van decidir encarregar als Tangerine una banda sonora alternativa esperant que connectés més amb els demogràfics més joves. Aquest treball de la banda alemanya va substituir l'original però només a les còpies estrenades als EUA, així que el públic europeu sí va poder gaudir del treball de Goldsmith.

I és una pena que el públic nord-americà hagués d'esperar fins que Silva Screen decidís editar-la l'any 1992 (sis anys més tard) perquè, tal com coincideixen fans i experts, és un dels millors treballs del ja de per si proficient i complidor Goldsmith. L'àlbum està farcit de peces que sempre flirtegen amb allò màgic, amb la fantasia desbocada, quan no interrompuda per l'ominosa presència del mal, que sempre aconsegueix escolar-se entre la puresa i la bellesa.

Goldsmith ja feia temps que flirtejava amb la idea d'incloure instrumentacions electròniques al mig de les seves orquestracions, i aquí en fa un us sòlid i juganer, tot distanciant la música d'una èpica clàssica i afegint-li un to fins i tot grandguignolesc a estones. El leit motiv ("my true love's eyes") apareix i desapareix cada cert temps, recordant-nos que enmig de l'amenaça i la tragèdia sempre hi ha esperança per als cors nets i les bones intencions.

Vangelis - Blade Runner (1994)

La primera edició de la (falsa) banda sonora de Blade Runner, del 1982, reintepretava en clau orquestral els temes del Vangelis. Es va publicar així perquè el Vangelis, descontent amb com havien rearranjat les seves composicions per a la pel·lícula, no va voler que s'edités en disc. Per a molts fans, l'aparició de la primera versió, a càrrec de la New American Orchestra, era un sacrilegi perquè saquejava l'obra de Vangelis i perquè hi afegia més pa que formatge a la banda sonora original.

Curiosament, quan 12 anys més tard el Vangelis decidí publicar la "seva" banda sonora, ho fa afegint temes que tampoc sortien a la pel·lícula (explicava que eren temes inspirats per la pel·lícula i el treball del Ridley Scott, algunes van acabar al film, altres no). Així que tampoc caldria anar escandalitzant-se gratuïtament, que aquí tothom mira per la pasta i poca cosa més.

Més freda i menys arranjada que la primera, aquesta banda sonora, sent més fidel, també és menys exuberant, però segueix entregant una partitura preciosa, diversa i molt inspirada, fins i tot en els temes no inclosos en el film. Hi torna a aparèixer el Love theme, el One more kiss, dear, l'End titles i fins i tot hi afegeix la veu del Demis Roussos a la bonica Tales of the future.

Encara hi hauria lloc per una altra edició de la banda sonora de Blade Runner, aquesta del 2007, ara ja sí amb tres CDs replets de la música de la pel·lícula. Però això... això ja és un altre disc.

Vangelis - Blade Runner (1982)

Certament, aquesta versió escomesa per la New American Orchestra no és més que una reintepretació lliure i orquestrada de les peces que Vangelis havia compost per la pel·lícula del Ridley Scott i que no es van publicar en el seu moment per desavinences creatives (el Vangelis estava molt descontent de com la Warner havia retocat i rearranjat els seus temes per incloure'ls al film), però roman com un molt bonic àlbum inspirat en les aventures del Deckard i que, sense pretendre ser fidel (però sí aprofitar-se de la tirada comercial del film) entrega una falsa banda sonora que molts, inconscientment, identifiquem amb la pel·lícula de tant que vam escoltar-la abans que, 12 anys més tard, finalment el Vangelis es decidís a publicar alguns dels temes originals (per bé que barrejats amb altres que ell també afegia de més i que relacionava amb el film sense que hi haguessin aparegut).

La New American Orchestra és una d'aquelles orquestres fetes amb alguna cosa més que cordes i pianos: guitarres, sintetitzadors, saxofons, el que calgui per poder atacar qualsevol tipus de partitura i fer-la ben assequible al gran públic. Val a dir, en tot cas, que les peces estan acreditades al Vangelis i que les versions que en fan sonen francament bé, amb uns luxosos i exuberants arranjaments dels quals les peces originals del grec no disposen.

Escoltada sense jutjar, aquesta falsa banda sonora pot perfectament arreglar-te una mala tarda amb un disc bonic, unes textures molt orgàniques i un parell de peces tan icòniques com el Love theme o el End titles.

Michael Kamen - Brazil (1993)

Tan delirant com la pel·lícula a què posa música, la partitura del Michael Kamen sona distòpica i onírica a més no poder, sempre èpica i juganera (què me'n dieu de fer una versió del clàssic Acuarela do Brasil de l'Ary Barroso a partir del tecleig rítmic d'una màquina d'escriure d'un d'aquests oficinistes grisos del film?), pendulant entre l'èpica i el deliri.

Kamen s'estava fent un nom en la composició de bandes sonores als 80, i bona part de la culpa la tenen les dues que va compondre per al Terry Gilliam: Les aventures del Baró de Munchausen i aquesta que ens ocupa (a més de la de Lethal Weapon). I és que la seva particular habilitat per la barreja casa a la perfecció amb la batedora fílmica que és Gilliam, sempre pron a fer les seves pel·lícules a cops de tisora, agafant una mica d'aquí i una mica d'allà, barrejant gèneres i, sobretot, tons.  I per això la perícia camaleònica del Kamen engalza amb precisió a Brazil, on algunes peces orquestrals grandioses van de la mà d'altres més grandguignolesques, quan no volgudament ridícules o lounge.

L'àlbum està, també, confeccionat a retalls, amb peces molt curtes que s'encavalquen amb petits extrets de diàlegs de la pel·lícula, en un conjunt meravellós que captura perfectament l'essència fantasiosa d'una distopia corprenedora i descoratjadora.

Sonny Terry & Brownie McGhee - Conversation with the river (1991)

A finals dels anys 50, molt músics negres nord-americans van començar a girar extensament per Europa. Aquí hi trobaven un públic amatent i molt porós a les arrels del blues i del jazz (entre el públic s'hi comptaven els Clapton, Jagger, Richards, Lennon, McCartney, etc.) i que no els segregava racialment ans al contrari, els acollia amb els braços oberts i els prenia com a referents.

Uns dels primers van ser aquest duet format per l'harmonicista Sonny Terry i el guitarrista i cantant Brownie McGhee, que van desfilar per mitja Europa compartint el seu blues d'arrels folk, com si d'uns paleontòlegs musicals es tractés, arrencant les cançons del catàleg popular afroamericà.

I un dels àlbums que millor recull aquest llegat són aquestes "converses amb el riu", en què el segell alemany WDR, a través de la seva col·lecció World Network, es presta a enregistrar un grapat de temes propis i aliens de la parella que graven en directe en el festival que el segell organitza l'any 1980 (tot i que l'àlbum no es publica fins al 1991). I la gravació acaba resultant una mena de repàs a una tradició, a uns temes i a una aproximació des del blues més folk a una realitat que va marcar a foc el naixement d'una nació tan particular i fascinant com els EUA.

Michael Hoenig - Departure from the northern wasteland (1978)

No és pas cap secret que la música electrònica progressiva (sobretot alemanya) dels 70 no deixava de ser una mena de resposta electrònica al minimalisme (sobretot nord-americà) dels Reich, Riley i Glass, bescanviant els instruments analògics pels digitals, i deixant la feina bruta de bastir les estructures repetitives als teclats i, posteriorment, als ordinadors. Així, les famoses "seqüències" dels discs dels Tangerine Dream, del Klaus Schultze o qualsevol dels seus seguidors no eren altra cosa que aquells patrons melòdics rítmics dels pioners del minimalisme passats pel filtre dels teclats i ginys diversos dels alemanys.

El cas d'aquest àlbum del Michael Hoenig, però, és un xic diferent, perquè aquí els ponts entre ambdós corrents no només queden palesos sinó que són explorats en condicions i explotats amb perícia i insistència. Hoenig (que havia pertanyut als Tangerine Dream durant una temporada suplint al Peter Baumann) desplega aquí unes seqüències que evolucionen d'una manera extremadament orgànica i original, lluny del robotisme hieràtic dels Tangerine o de qualsevol altra banda similar. Els patrons del Hoenig vibren, s'encavalquen, ressonen, repiquen i tornen a repicar, mentre llenços i textures diverses planen pel damunt amb elegància.

La suite que dóna títol a l'àlbum i que ocupa tota la primera galta és un prodigi de ductilitat, fent que aquesta "partida" soni a eterna, a malenconiosa i transcendent, mentre que la segona galta és assaltada per una peça descomunal com Hanging garden transfer, on el que abans eren llenços sobre les seqüències ara es tornen melodies amb cos propi que no deixen d'invertir els papers i relegant aquelles a mers llenços aquest cop, seguida d'un interludi llarg eteri i oxigenador com Voices of where, i rematada per una peça notable com Sun and moon.

L'oient casual, potser primerenc, pot quedar molt fascinat per les textures del Hoenig, tot i potser estar-se perdent un molt bon i força únic exemple d'un híbrid entre dues tradicions mítiques dels 60 i 70 que van proposar una alternativa viable a l'imperi del rock que triomfava aleshores.

Vangelis - Soil festivities (1984)

 Dins l'àmplia i sucosa discografia del Vangelis, el Soil festivities roman com un dels treballs més subtils i desproveïts de la grandiositat i ampul·lositat d'àlbums com Mask o 1492. El motiu no és altre que el haver volgut posar banda sonora a la part de la natura menys òbvia, menys visible: la dels microorganismes. Així, musicalment, Vangelis estructura les seves peces al voltant de sons molt subtils i mínims, quasi imperceptibles, però que, amb les seves cadències i repeticions, acaben per fer-se molt presents.

Bastit sobre 5 moviments, tan sols el tercer sembla evocar processos naturals més grandiloqüents i espectaculars, com tempestes i pluges. Però és tan sols un trencament al bell mig dels altres quatre moviments, molt més dolços i quasi coreogràfics d'una vida mínima però extremadament necessària per a les nostres vides humanes.

Comparat amb altres treballs seus, Vangelis aporta aquí no només subtilesa, sinó de la mateixa manera un toc intimista que el fa, en realitat, extremadament accessible per al gran públic. Potser no seria la millor porta d'entrada al músic grec, donat que el que probablement el defineix sigui, sens dubte, les seves sonoritats més grandioses i extremes, però és segur que qualsevol neòfit podria entrar a Vangelis per aquest àlbum i quedar-ne força encisat.

Bo Hansson - Music inspired by Lord of the rings (1972)

Després de fer-se un nom a la seva Suècia natal girant amb un duet de teclats i que el Jimi Hendrix es fixés en ell per acompanyar-lo a toca amb la seva "The Experience", el Hansson va encetar una carrera en solitari que, de manera força prolífica en els seus inicis (4 àlbums en un període de 5 anys), va deixar un gustós pòsit entre els fans de la música progressiva dels 70.

El secret, per dir-ho d'alguna manera, era la seva habilitat per, recolzant-se òbviament en el rock, flirtejar amb el jazz en alguns discursos melòdics, fent que la seva música sonés completament diferent de la que es podia escoltar en les bandes prog de l'època. Un clar exemple ja va ser el seu àlbum de debut, aquest inspirat per l'obra del Tolkien, en què hi posa una mena de banda sonora que sembla recórrer al costat del Frodo i la companyia de l'anell el camí cap a Mordor. 

L'àlbum musica la partida de la Comarca, el trajecte que passa per Rivendell, Lothlorien o Rohan, així com alguns dels seus personatges principals, ja sigui el Tom Bombadil, l'Elrond o fins i tot el Shadowfax. I ho fa amb una partitura generosa i diversa, molt viva i que sobta per la seva espontaneïtat i frescor, sense buscar necessàriament un efecte impressionista ni evocatiu, i deixant que la música tingui pes per si mateixa, més enllà del material del que suposadament parteix.

A aquest magnífic àlbum li seguirien tres més en el mateix lustre, i que mantindrien l'excel·lència i el vigor expressiu d'un músic discret, força desconegut, però que mereixeria, indubtablement, d'un major reconeixement.

George Benson - Give me the night (1980)

S'ha acabat la transició, s'han acabat les provatures, s'han acabat els intents, els tests i el suggerir: El George Benson assaltà l'estrellat amb un disc que, a diferència dels seus anteriors, ja no flirtejava amb el pop i amb les ones radiofòniques, sinó que, directament, hi entrava per la porta gran.

En els seus darrers discs, el Benson anava farcint els seus àlbums de tantejos amb les cançons cantades. L'èxit de This masquerade, entre d'altres, va reforçar la convicció que hi havia una millor i més exitosa carrera entre els cantants de jazz pop que no pas dins dels estrets i exigents marges del jazz instrumental. Aquí, de 10 peces, només dues són instrumentals, i la guitarra del Benson, sempre polida, sempre clara i enginyosa, passa a un segon pla o, si més no, redueix la seva presència, per deixar que la veu del Benson, tan proficient com la seva habilitat amb les sis cordes, prengui protagonisme.

La cosa és que el Benson és, també, un magnífic cantant. La seva versió del Moody's mood n'és un excel·lent exemple, torejant els complicats girs de la peça i entregant una delícia que figura en una cara A que és una de les més consistents de la història de la música moderna, amb la susdita Moody's mood però també amb Love X Love, Off Broadway i la mítica i super popular Give me the night. La segona cara potser baixa pistonada i s'embranca amb algunes balades que deixen menys empremta, però en cap cas cauen per sota d'uns mínims més que notables.

I, sigui com sigui, el to del disc (nocturn, amable, romàntic i ensucradot, tant temàtica com musicalment) funciona a la perfecció i resisteix el pas del temps, esdevenint una icona cultural i musical amb totes les de la llei, una que roman com un pas endavant (que no enrere) del George Benson, encara que aquest pas, per a alguns, sigui una concessió a la comercialitat.

Pat Metheny Group - American Garage (1979)

 Molt probablement, aquest és un dels àlbums més equilibrats del Pat Metheny amb la seva banda habitual. Estaven per venir, encara, els seus flirtejos amb les sonoritats brasileres dels vuitanta-llargs, les experimentacions més atrevides amb l'Ornette Coleman i companyia, etc. (La seva carrera, afortunadament, encara tindria temps de desenvolupar-se, de divergir, d'explorar, d'anar i tornar diverses vegades).

Aquí, per contra, la crossa sobre la qual es recolza té visos rock, amb una clara prominència de la bateria, i dels leit motivs insistents, recurrents, com ancorant el conjunt que, malgrat tot, per descomptat, segueix sent jazz a fons i sense miraments. Però el conjunt sembla agradar-se en aquestes textures rock, tant que en alguns moments sembla que algú s'hi posarà a cantar al damunt, o premerà l'interruptor de la distorsió i començarà a fer de guitar hero à la Satriani.

Però no, res més lluny de la realitat. A pesar de fotografiar-se en la contraportada dins d'un garatge, com assajant despreocupadament durant un cap de setmana assolellat, la banda del Pat navega per aigües que ja ha transitat anteriorment (i posteriorment també ho seguirà fent), però aquest cop amb aquest timbre rock que, molt probablement, com dèiem, el converteix en un dels àlbums més assequibles per a qui vulgui entrar en l'univers Metheny.

És èpic a estones, intimista de tant en tant, vibrant sempre, emocionant a cada volta del plat, i omple el solc de música molt eterna i memorable, sobretot gràcies a uns fraseigs indelebles i inspiradíssims. Grandíssim àlbum.

Txaikovski, Piotr Ilich (Michasel tilson Thomas, dir.) - Simfonia n.1 (Somni d'hivern) (2025)

Deia el mateix Txaikovski que aquesta simfonia seva era "de joventut" i "immadura", com relegant-la, potser, a una segona fila dins del seu catàleg extens de composicions. (Tot i això, el compositor rus mai va renegar d'aquesta obra seva, sempre la va defensar com una obra més rodona i aconseguida que moltes de les seves posteriors). Però el cert és que aquesta "Somnis d'hivern" és preciosa, te l'escoltis com te l'escoltis. Perquè la seva capacitat d'evocació dels paisatges hivernals russos demostra una capacitat compositiva pletòrica, amb els seus passatges impressionistes, els seus leit motivs dolços i recurrents, i una certa languidesa que plana per damunt de tota l'obra.

Els quatre moviments es complementen a la perfecció, sense abandonar mai del tot aquesta sensació d'amplitud geogràfica, i de joc contingut, com una natura tenallada per les condicions atmosfèriques, com juganera però sota un pesant llenç blanc. Si és un paisatge hivernal —val a dir-ho—, és un paisatge hivernal rus força romantitzat: no hi ha vents estrepitosos, tempestes, llamps ni trons. És, més bé, com el somni d'un llarg passeig en trineu per les afores de Sant Petersburg, com escapant de la ciutat bulliciosa i cercant tan sols una mica d'aire, de poder mirar més enllà, eixamplar pulmons i mirada, i deixar-se seduir per la majestuositat de la taigà.

I, per descomptat, el quart moviment no decebrà als fans de Txaikovski, poderós, contundent, que es va bastint fins a un final absolutament tremend, amb una orquestra que retruny fins als fonaments i que et deixa amb la sensació de que aquest somni d'hivern potser ha estat més real del que et pensaves.

Chris Rea - Tennis (1980)

La proposta del Chris Rea sempre és sòlida. La seva aproximació al pop-rock és honesta i professional, molt ben treballada, detallista i complidora. En aquest àlbum, per exemple, escoltem un Rea que sembla molt a prop del Gerry Rafferty, quan no de l'Elton John, amb un pop molt elegant, sense escarafalls, sovint més proper als mig tempos que als accelerats, i amb un to general de proficiència en la música que ens regala.

Però també és necessari fer notar que, a diferència del Rafferty o de l'Elton John, al Chris Rea sempre l'ha eludit aquella particular inspiració de la que sorgeixen els himnes i les tonades memorables. Més enllà de l'artesanat no sembla aparèixer quasi mai aquella iridescència dels genis capaços de trastocar-nos les vides amb alguna de les seves cançons.

En tot cas, però, cal agrair-li al Rea l'esforç, però sobretot el entregar-nos de manera regular àlbums perfectament bonics i molt gaudibles, de tan ben fets que estan, i que no esquiven una temàtica àmplia com l'alienació davant de l'horror (com a Tennis) o el presentar un parell de temes completament instrumentals particularment reeixits.

Chris Rea - On the beach (1986)

Evocatiu és poc: impressionista, això és el que és, aquest treball del Chris Rea. Escoltant-lo un sembla poder rememorar dies de platja, ja fos de la infància o ja d'adult, potser a Blanes o a la Côte d'Azur (que l'estil del Rea ben bé et pot portar a ambdós llocs), amb una certa calitja que no ofega gràcies a la brisa marina que bufa suaument, mentre les vores de la ombrel·la semblen ondular al ritme de les onades tranquil·les i constants del mar.

Potser, tal com li passa a la brisa marina, el seu efecte és efímer i passatger, talment com els records que de vegades evoquem en clau de nostàlgia, i l'àlbum sencer pot deixar una certa sensació de trivialitat. Però tornar-hi, amb el pas de les escoltes, t'endinsa en un bucle retorçat i quasi infinit en què recordes el record del record.

Kashmir - Je suis... (1979)

Aquesta és una d'aquelles bandes que ha acabat esvaint-se en la història de la música moderna, fonamentalment perquè en algun moment les bases de dades historiogràfiques, majorment nord-americanes, van perdre-les-hi la pista i van deixar de catalogar-les, sobretot si no hi havia reedicions per al mercat dels EUA.

És el cas dels Kashmir, grup suís de rock progressiu electrònic format pel tàndem Patrice Guenat i Henry Dubelly que tan sols va publicar dos àlbums però que ha quedat en la memòria dels afeccionats al gènere electrònic i que eren presents quan, als anys 70, van editar els seus treballs.

Un d'ells era aquest Je suis..., posteriorment reeditat per al mercat internacional com a Alarme!. I alguns creuen que és "una de les més menystingudes joies de la música progressiva electrònica" (a Prog Archives). I molt probablement tinguin raó, ja no només en la part del menysteniment, sinó en el fet que és una veritable joia, molt diversa en el seu oferiment, doncs entrega passatges més progressius i rock, però també altres més còsmics, barrejant-ho sovint amb parts cantades (à la Emerson, Lake & Palmer). I el resultat és força espaterrant a estones, fent-se notar l'ambició del duet, però també la seva sapiència musical i el profund coneixement de moltes influències diverses, dels Tangerine Dream als Yes passant per The Alan Parsons Project.

L'arrencada de l'àlbum és fenomenal, amb un Desert bleu que cavalca amb força, seguit de quatre peces més que pugen l'aposta i la doblen, sobretot la grandiloqüent Linear (tema estrella del disc), amb la seva secció orquestral de metalls reforçant l'epicitat, tot acabant la primera galta amb uns melangiosos crits de "far away, far away" que es van perdent en la distància. És, en realitat, només un aperitiu de cara al que espera en la segona, on tres temes més llargs, molt en particular l'últim, Go!, un tema èpic en forma de suite que fa servir orquestra i cor, coronen el disc.

A estones molt creatiu i divergent, com fugint d'allò que s'espera de la melodia i de les harmonies, algunes instrumentacions —ja se sap amb la música dels 70-80— poden haver perdut capacitat evocadora i semblen un pèl infantils. Però el conjunt és enginyós i generós amb l'espectador atent, sense perdre mai el nord, sense deixar-se portar per peripècies en els solos o presentar exercicis gimnàstics als teclats com si no fossin premeditats.

Editat amb una portada minimalista blanca però amb un interior desplegable dibuixat pel mateix Patrice Guenat (copiant de manera gens dissimulada l'estil del Roger Dean, el de les portades dels àlbums de Yes), el cartró amaga, doncs, un vinil molt notable que, davant l'oblit despreocupat que pateix, bé mereix no només una escolta sinó una difusió entre aquells que estimen la música, fins i tot si no està dins de cap cànon establert per aquells que tenen el poder del mercat.

No estant disponible a plataformes d'streaming, m'ha semblat necessari compartir-lo aquí perquè jutgeu per vosaltres mateixos/es.

Art60 · Kashmir - Alarme! (1979)

China Crisis - What price paradise (1986)

Es veu que la producció steelydaniana del Walter Becker no els va donar tot el que n'esperaven (a nosaltres sí, si ens haguessin preguntat), i en aquesta continuació del Flaunt the imperfection van canviar de productors i van escorar-se lleugerament més cap al pop, fugint un xic de les sonoritats més suaus de l'anterior àlbum.

El resultat, com no podia ser d'una altra manera, torna a ser un molt notable disc, en aquest cas més pop, més viu, menys vellutat, però amb el mateix enginy per a les melodies i, sobretot, per dotar d'un caire de serietat i d'atemporalitat totes les seves composicions.

China Crisis - Flaunt the imperfection (1985)

El Walter Becker dels mítics Steely Dan va accedir a produir aquest àlbum dels China Crisis, un que va suposar un canvi important en la seva carrera, si més no a nivell musical (perquè comercial... com que no: el món —dominat per propostes més immediates i efímeres— mai va saber entomar bé els China Crisis).

Aquí el so s'ha dulcificat, s'han integrat millor tots els elements i, sobretot, els instruments, aconseguint que la hibridació entre sintetitzadors i guitarres fos fluida i sonés natural, com innata a un grup que sempre havia marcat molt la presència dels primers. Aquella habilitat dels Steely Dan per fer que qualsevol peça sonés perfecta, com nascuda per ser instrumentada d'aquesta manera particular, es desplega en un ventall de cançons força indestructibles amb el pas del temps. La suavitat de Black Man Ray, però també la brillant King in a catholic style, i tantes altres conformen un àlbum molt rodó i plaent d'escoltar, d'aquells que et dona unes vibracions molt suaus i que, molt probablement, suposi el disc més precís (i preciós) dels China Crisis, una banda que no va rebre el reconeixement que mereixia.

Bernard Herrmann i Elmer Bernstein - Cape fear (1991)

Una banda sonora del Bernard Herrmann sempre és una invitació a la pell de gallina i a la intranquil·litat. I si, a més, la reinterpretes sota la batuta de l'Elmer Bernstein (Els set magnífics, La gran evasió, etc.), la sensació de manca d'oxigen ja és aclaparadora.

Tremendíssima i puntejada per retrunys orquestrals d'aquells que t'arriben a l'ànima, la música no es limita a repetir les peces del Herrmann, sinó que Bernstein va haver de reorquestrar-les, ressituar-les, adaptar-les al nou guió i, per descomptat, afegir-hi nous trams que no desencaixessin amb la resta. El tour de force és molt reeixit, per bé que l'escolta del disc no deixa de ser com ser víctima de l'assetjament del Max Cady (ja sigui en versió Robert Mitchum o Robert de Niro).

Diversos autors - Simply mad about the mouse (1991)

Qualsevol ocasió és bona per a:

a) Vendre productes Disney.

b) Promocionar les carreres d'alguns artistes acostant-los a públics que no entren dins del seu target.

I això és el que persegueix (ja no sé si aconsegueix) aquest recopilatori de peces clàssiques de Disney reversionades per a artistes ben diversos. Certament, la major part d'ells se les emporten cap al seu terreny (de quina altra manera, si no, s'aconsegueix atraure nous públics). I el catàleg de cançons magnífiques de la factoria és tan ample i generós que no era pas difícil fer-ne una selecció més o menys reeixida.

El mític When you wish upon a star és treballada per un Billy Joel en clau de jazz clàssic (la defensa prou bé, però la seva veu està molt lluny de tenir la presència que podria tenir un crooner à la Sinatra o Bennett), el Harry Connick, Jr. entrega una molt lloable versió del Bare necessities del Llibre de la selva en la mateixa clau, i el raper LL Cool J verbalitza la tonada dels tres porquets que tenen por del llop.

Algunes de les peces més interessants, sens dubte, són aquelles que miren de portar la peça clàssica a un territori més llunyà, com el Zip-A-Dee-Doo-Dah del Ric Ocasek, o el tema dels gats siamesos pel Bobby McFerrin, però alguns d'aquests intents acaben fracassant i rebaixant enormement la mitjana de qualitat, com és el cas dels Gipsy Kings amb l'I've got no strings, la simplista adaptació dels Soul II Soul del Kiss the girl, o la vergonyosa adaptació del Someday my prince will come per les En Vogue, inert i inanimada.

Per damunt de totes s'erigeix una versió preciosa de l'A Dream makes a wish your heart makes que el Michael Bolton, amb la seva veu rascada i inconfusible contrasta amb una orquestració molt delicada i que deixa algun dels millors moments del disc.

En resum, un disc divertit d'escoltar però més com a curiositat que com a veritable tresor musical.

John Williams - The accidental tourist (1987)

Hi va haver un moment en la carrera del John Williams en què va voler desmarcar-se de les fanfàrries, marxes i scherzos típics de les seves composicions més famoses. La intimitat quasi inaudible d'Always o la quotidianitat de Stanley & Iris en serien dos bons exemples, però també ho seria aquesta dedicada a la pel·lícula del Lawrence Kasdan titulada The accidental tourist.

És apreciable i s'agraeix el canvi de registre, però l'obsessió per un leit motiv no particularment engrescador fa que el conjunt acabi passant sense pena ni glòria, i carregant lleugerament. D'alguna manera, la seva partitura s'assimila perfectament a l'actitud del protagonista, un home tou, desencisat i amb un perfil semidepressiu dels que s'encomana. I així li passa a la banda sonora del Williams, que sembla que tingui vida, però no massa.

Georges Delerue - Agnes of God (1984)

La trajectòria del Georges Delerue ja estava prou ben fonamentada en diverses bandes sonores mítiques de pel·lícules de la seva França natal (com la de Jules et Jim!), i durant els 80 Hollywood va veure en ell algú solvent i elegant per cobrir els encàrrecs de films potser menors però que requerien d'un teixit musical solvent.

I Delerue compleix amb escreix en aquesta partitura per al film de Norman Jewison sobre la psicòloga encarregada d'investigar un embaràs suposadament diví en un convent de monges. L'arrencada fa témer una banda sonora farcida de cors celestials, però Delerue, habilíssim artesà, els deixa en seguida enrere per deixar pas a orquestracions molt elaborades, sense concessions a leit motivs enganxifosos, i si de cas recorre als cors de nou però com a contrapunt o, fins i tot, com a complement en els arranjaments.

Elegant, sòbria, potser no excessivament memorable, però molt bonica des de totes les perspectives i en totes les escoltes, l'àlbum de Varese Sarabande s'estructura en dues suites que ocupen sengles galtes del vinil, per bé que en realitat no són altra cosa que successions de talls diferents i prou identificables que no tenen lligam musical directe entre uns i altres.

John Williams - Always (1990)

La cosa ja no comença bé: aquest és un d'aquells discs de bandes sonores dels 80 i 90 que combinen una galta plena de cançons populars, i una altra amb la música orquestrada composada expressament per a la pel·lícula. I el primer tall és una versió insulsa i esmorteïda de l'Smoke gets in your eyes dels Platters escomesa pel J.D. Souther. (Encara sort que més endavant trobem la versió original!). I ja és un presagi del que ha de continuar. Temes de ressonàncies country força oblidats per intèrprets no particularment inspiradors. El pitjor, però, està per arribar.

Perquè seguint la mateixa absoluta manca d'ànima i de sang a les venes, la secció del disc que acull la partitura del John Williams per a la pel·lícula de l'Spielberg és sosa, superficial, i gens memorable. S'entén que la intenció és fer una banda sonora molt allunyada de les fanfàrries habituals del Williams. S'entén, igualment, que la idea és fer de la banda sonora un llenç celestial per parlar d'aquesta història d'amor postmortem. Però és que l'acumulació de campanetes, arpes i cordes ensucrades fa de l'escolta d'aquesta banda sonora una petita mort musical, sobretot si es té en compte qui hi ha a la batuta.

A-ha - Stay on these roads (1988)

Els anys 80, en termes de la música popular, pateixen, alhora, d'una hipèrbole exagerada i d'un menyspreu irreflexiu. Alguns artistes van ser, ja llavors, tinguts per genis sense necessitat de demostrar massa. I d'altres, per contra, van ser tinguts per meres propostes comercials, còpies d'altres bandes, seguidors d'esteles que altres havien dibuixat, navegants d'onades alienes.

I en aquest segon grup es van cometre diverses atrocitats, com relegar als A-Ha a una banda curiosa, de singles i, sobretot, de videoclips (l'ombra del Take on me, encara avui en dia, és molt allargada, tant que al mateix temps els manté presents en l'inconscient audiovisual col·lectiu i els dóna de menjar amb els royalties, però també impedeix que es vegi la resta de la seva obra).

La realitat és que la banda noruega va mantenir el nivell en tots els seus àlbums, entregant de manera consistent un pop molt ben lligat i inspirat, talment com van fer en aquest, el seu tercer esforç. La portentosa veu angelical del Morten Harket eleva, ja de per si, la música que l'acompanya (els seus esgarips en falsetto a Out of the blue comes green són impossibles i deliciosos alhora). Però és que la instrumentació és molt digna, enginyosa a estones (el riff inicial de You are the one!), i la sensibilitat melòdica està molt per sobre d'altres bandes coetànies (la beatlesca You'll end up crying recorda a Eleanor Rigby).

No van anar tant enllà en l'experimentació com els Duran Duran (banda amb què guarden força similituds musicals), però tampoc van deixar-se endur completament per l'adotzenament musical de l'època, i el fet és que encara avui en dia, quaranta anys més tard, un disc com aquest Stay on these roads entrega diverses peces molt entretingudes, algunes de les quals (la que dóna títol al disc, però també Touchy, The living daylights, You are the one, You'll end up crying) es pot perfectament apostar que haguessin tingut més recorregut comercial a poc que la saturació dels 80 no hagués fet tant de mal en el gust popular.

10cc - Bloody tourists (1978)

La música de l'any 78 estava a punt de convertir-se en una altra cosa. Els 80 ja començaven a despuntar, i una dècada com la dels 70, que havia deixat una empremta tan indeleble havia de començar a transicionar cap a una música molt més popular, digerible i menys exigent instrumentalment. Els darrers bastions de la perícia musical i l'autoexigència musical dels 70 resistien les temptacions d'entrar en el joc de la radiofórmula vuitantera, i d'aquí naixien discs com aquest Bloody tourists dels 10cc.

Molt a prop del que ara s'anomena yacht rock, els 10cc eren un grup ple de talent i d'instrumentistes brillants que potser tenien una certa dificultat per encertar amb les melodies més memorables, però que ho compensaven ja no només amb una precisió tècnica incalculable i una instrumentació rica i elaborada, sinó també amb una aproximació molt desenfadada en l'apartat temàtic, la qual cosa feia que alguns dels seus temes semblessin petits acudits musicals, en què es recolzaven (quan no se'n fotien una mica) de gèneres i de qüestions candents contemporànies.

Aquest àlbum en concret entrega, per exemple, un reggae canònic ("I don't like reggae / I love it"), soft rock a palades, i algunes peces properes als Chicago o ves a saber a qui més. El poti-poti funciona perquè, com dèiem, la banda és proficient i dedicada. I per bé que potser no és un disc d'aquells que et canvia la vida (cal?) sí que pot amenitzar una tarda calorosa d'estiu, mentre remenes un mojito i et refregues, de tant en tant, un glaçó pel front mentre penses "això és vida (i la resta se me'n fot)".

ABC - Up (1989)

El problema del dance-pop més adotzenat dels 80 és que l'oient, més enllà de la primera escolta (segurament radiofònica), no deixa d'esperar i desitjar que la música s'aparti, ni que sigui lleugerament dels patrons repetitius, ja siguin de percussió, de baix o, fins i tot, de melodia.

Les bateries i els baixos sintètics, lluny d'aportar solidesa, aporten fragilitat (perquè la perfecció, precisament, porta a això, no?, a la sensació de fragilitat, de que en qualsevol moment l'estructura pot patir una ensulsiada definitiva.

I això li passa a pesar, molt sovint, de bons músics i de bons arranjaments, com és el cas dels ABC que, després de viure moments de glòria amb discos (i sobretot senzills) exitosos que escalaven ràpidament les llistes arreu del món, comencen a veure com les idees ja no són suficients, a pesar de la professionalitat i la proficiència instrumental, per fer de contrafort al conjunt excessivament maquinal.

Les lletres, per descomptat, no ajuden (poques vegades ho van fer, durant els 80, siguem realistes). Si els versos més enginyosos del disc són "where the hell is heaven?" i "A mongoose can smile at a cobra / But that cobra will always be a snake", i si les proclames benintencionades són de l'estil de "it doesn't matter if your gay or straight" ja et pots imaginar la resta. Que si "one better world", que si això és "the real thing", que si tal, que si Pascual. No suma.

I el resultat, en definitiva, no deixa de ser un disc més o menys divertit de sentir un cop, però que fins i tot esdevé monòton en una escolta completa de les dues galtes. I tot això, com dèiem, a pesar de l'habilitat del Martin Fry a les veus i del Mark White als teclats. Dos bons músics llastats per una fórmula exigua.

Bruce Springsteen - Tunnel of love (1987)

Després de renunciar a una carrera més ancorada en el folk i obrir la porta dels estadis a milions de fans del poprock amb el Born in the USA (que, més enllà del seu aspecte musical, cal ubicar-lo en la història com l'aparició de la icona i del mite que és, encara avui en dia, el Bruce Springsteen), el Boss s'atansava a continuar eixamplant la seva estela popular amb el Tunnel of love, un dels seus discs més desafortunats en tots els sentits.

Hi ha una evident manca de creativitat en la composició (fins i tot dos temes, que van ser senzills tots dos, com són el Brilliant disguise i el que dóna nom a l'àlbum tenen la mateixa harmonia, la mateixa seqüència d'acords), per bé que mantenint l'agilitat poètica en les lletres, el disc acumula peces molt poc inspirades i sense cap ganxo, a mig camí entre una cosa i l'altra, amb alguna aclucada d'ull a un Nebraska, però també a un Born to run, etc.

Monocord, amb un rang vocal limitadíssim, el Tunnel of love va vendre el que no estava escrit, però potser podríem adduir-ho a l'èxit del Born in the USA més que als mèrits propis d'aquest àlbum.

The Beach boys - Pet sounds (1966)

Servidor sempre ha cregut que bona part de la fama dels Beach boys venia de la insistència de la crítica nord-americana, de la seva obsessió per establir (i exportar) cànons culturals i pretendre que tota la cultura del món passa, en algun moment fundacional, per les seves mans.

Però és indubtable que qualsevol argument en aquest sentit ha d'enfrontar-se, un dia o un altre, al Pet sounds, i ha de fer-ho, necessàriament, amb les orelles netes i els prejudicis arraconats. Perquè el disc no deixa de ser un seguit d'encerts, tant en les melodies com en el desplegament musical (no tant en les lletres, gran assignatura pendent d'un grup que, en realitat, mai va voler-li cantar a altra cosa que no fos als seus "sota, cavall i rei", és a dir, el surf, les noies i els cotxes), una delícia molt delicada i plena de matisos, tant en la gravació com en la pròpia essència musical.

The Beatles - Sgt. Pepper's lonely hearts club band (1967)

Si a algú se li ha passat pel cap algun cop que els Beatles eren "només" un grup de jovenetes i de temes senzillots i encomanadissos és que no s'ha escoltat, per posar només un exemple, aquest Sergent Pebre. Perquè, com aquell que diu, els Beatles, a cavall de la seva popularitat massiva, van traure's de la màniga el concepte d'àlbum com l'entenem avui en dia, és a dir no com una acumulació de temes sinó com un tot concebut per tenir vida i sentit per sí mateix.

Però és que, per si fos poc, la majoria de les peces en què es subdivideix aquest àlbum són delicioses i diverses, prova de la creativitat il·limitada dels Fab 4, i de com d'ambiciosos eren.

Pots ser-ne més fan o menys, però aquest disc és una petita meravella irrepetible.

Bee Gees - Bee Gees' 1st (1967)

A aquells/es que només coneixen els Bee Gees en la seva etapa dels 70-80 cal sempre recordar-los-hi que ells van començar, en la seva Austràlia natal, com un grup de pop vocal que seguia l'estela del pop britànic, dels Beatles, etc.

Per tant, en aquest 1st el que s'hi trobarà és un grapat de magnífiques cançons cantades per unes veus privilegiades que buscaven el seu encaix final (encara necessitarien uns anys per arribar a la perfecció de, per exemple, Too much heaven) i que parlaven d'amor, sí, però també de desastres miners, de l'alienació en un món que es mou massa de pressa, dels records o, fins i tot, d'autoafirmació.

Poc a poc, els germans Gibb anirien trobant el seu camí, la seva veu, el seu estil, però aquí ja deixaven clar les enormes possibilitats del grup, i la seva ambició. Sigui com sigui, el disc conté alguns dels seus temes més emblemàtics i que han perdurat en el temps, com Holiday, New York Mining Disaster, o To Love Somebody.

George Benson - In flight (1977)

L'àlbum que precedeix aquest In flight, titulat Breezin' va deixar entreveure amb tota claredat les possibilitats que el George Benson oferia de convertir-se en un autèntic fenomen de la música popular. Per aconseguir-ho calia, però, anar rebaixant la seva aproximació jazz i acostar-lo gradualment cap al pop, suavitzant arestes, llimant les escales, i sobretot deixant que el George cantés més, molt més.

I així, aquest In flight comença a preparar el que serà, al cap de ben poc, el seu assalt a l'estrellat amb el Give me the night. Ho fa, però, sense perdre bona part d'allò que el va fer un notable guitarrista, ni els solos creatius, ni els temes de llarga durada (l'àlbum conté tan sols sis temes, tres per galta), ni una sonoritat propera a l'smooth jazz. Hi ha una transició clara, però part dels ingredients segueixen aquí.

I el resultat és un disc preciós, molt càlid, molt rodó, suau com el vellut, amb parts vocals que sovint es redueixen a un 20 la peça, i no només amb una guitarra del Benson sonant a tort i a dret sinó deixant que la banda també faci la seva feina i es guanyi el sou. Una versió del Nature boy en clau mig tropical i misteriosa, i un parell de temes que ben bé podria signar l'Stevie Wonder doncs s'ancoren en el funk, estableixen els fonaments d'un disc molt agradable de sentir i no només de fons, sinó prestant molta atenció als detalls, a les notes clares d'un guitarrista que està lliscant cap a nous territoris però ho fa amb aquella suavitat d'un home suau en si mateix, faci jazz, funk o el pop més radioformulàic.

George Benson - Breezin' (1976)

Aquest àlbum suposa l'inici de la transició del George Benson cap a territoris més populars, fugint de manera esglaonada del jazz que li havia donat la seva primera reputació. Però és que el tema This masquerade d'aquest disc es va convertir en un èxit que anava molt més enllà del món del jazz i trepitjava amb contundència territoris pop, sempre recolzant-se, això sí, en aquesta sonoritat d'smooth-jazz que de vegades fins i tot arriba a sonar al que avui en dia en diuen yacht rock.

L'èxit massiu del tema en qüestió va fer pensar al George que l'èxit l'esperava en altres gèneres més enllà del jazz, aquell en el qual no acabava, després de diversos àlbums, de ser prou reconegut. I és que el seu estil tou, melòdic, amb un atac guitarrístic molt suau, semblava fer basarda als fanàtics del jazz més canònic. Van ser les crítiques d'aquests, probablement, les que van empènyer Benson a l'altra banda del jazz, el més accessible, el que llima arestes i pela les cantonades per fer-les "radio friendly".

La proposta va funcionar, i a partir d'aquest moment el George Benson va anar acostant-se cada cop més al pop. Això sí, ho fa, sobretot en aquest àlbum, sense abandonar del tot el jazz i el funk, amb temes molt llargs (només tres temes per galta), espais amples per als solos (no només seus, també de la banda), i la sensació de que una cosa (el pop) no està renyida amb l'altra (el jazz). Milers de fans, en els propers anys, vingueren a reforçar aquesta idea, fent del George Benson una superestrella mundial.