Aquest àlbum va ser el que va col·locar als ZZ Top allà on ja van quedar-se durant dècades, l'Olimp del blues-rock i del boogie. I ho feu perquè la producció del Bill Hamm aquest cop va endurir les guitarres i condensar el so, que aquí ja va consolidar el trio com si fos una bola de demolició rodolant muntanya avall, inevitable i devastadora.
La secció rítmica és pur metrònom, pur shuffle i pur blues-rock, i les guitarres del Gibbons sonen cada cop més musculoses i icòniques. Encara hi falten els hits, perquè tan sols el mític La grange ha acabat formant part del seu repertori habitual, però a Tres hombres ja s'escolten els ZZ Top que ho rebentarien amb l'Eliminator pocs anys més tard.
Hi ha canya, hi ha groove, hi ha humor destraler, i s'hi escoltar la remor de les baralles de bars de carretera i la ferum a cervesa vessada i a tabac. Hi ha, en definitiva, ZZ Top.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada