Lai ja ens té acostumats a les seves peces sentimentals, habitualment recolzades en piano, però sovint adornades amb cordes que li donen cos a la seva música. I aquí també segueix aquest patró (com a la preciosa Traducció d'una carta, lànguida i melancòlica alhora) però no s'està d'apartar-se'n quan la trama ho requereix (com a la grandguinyolesca A través de Sant Petersburg).
Molt encertadament, la banda sonora de Lai ve contrapuntejada, per una banda, amb peces clàssiques que van des d'un vals d'Strauss fins a l'Una voce poco fa d'El barber de Sevilla de Rossini, passant per Mozart. I per una altra amb peces més populars de l'època (principi de segle XX) com una masurca o una dansa gitana.
El conjunt és extremadament evocador ja no només d'una època sinó d'un indret concret, aquest sanatori de mètodes avui en dia molt qüestionables que generaven mons en miniatura i on les emocions sempre oscil·laven entre la depressió i l'eufòria, talment com aquesta interessant banda sonora del Francis Lai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada