L'Andy i el John Taylor deixaven momentàniament el grup (trigarien a tornar) per ajuntar-se amb el Robert Palmer i el Tony Thompson (de Chic) i muntar l'efímer Power Station (que va aconseguir col·locar alguns senzills a dalt de tot de les llistes d'èxits), i va ser quan el Nick Rhodes, el Roger Taylor i el Simon LeBon van decidir-se a muntar aquest encara més efímer Arcadia que només va arribar a publicar aquest àlbum.
I és un àlbum bonic, tot s'ha de dir, sobretot perquè allà on la Power Station dels dos Taylors buscaven descaradament seguir surfejant l'onada de l'èxit, el seixanta percent restant dels Duran Duran van preferir apartar-se'n una mica i perseguir la vena més arty que ja s'havia començat a desenvolupar amb el Seven and the ragged tiger.
L'àlbum, és cert, arrenca buscant un senzill, però no ho aconsegueix perquè es queda a mig camí, i Election day no té la força ni la gràcia d'absolutament cap dels èxits dels Duran Duran. Però a mesura que el disc avança, recolzant-se en col·laboracions de gran nivell com Sting, David Gilmour o Herbie Hancock, els Arcadia es deixen portar per l'experimentació, pels arranjaments més complexos i variats, i encadenen algunes peces més llargues (de fins a 7 minuts i mig) que li donen dignitat i profunditat a l'àlbum.
No és un disc dels Duran Duran, però quasi. I tampoc és un disc excessivament diferent com perquè els/les fans no puguin gaudir-ne àmpliament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada