Bill Douglas - Jewel lake (1988)

En un gènere com la new age és fàcil confondre fragilitat i tendresa amb buidor. Però aquest no és el cas del Jewel lake del Bill Douglas, un músic que va començar imitant a l'Elvis al seu Canadà natal als anys 50 per anar evolucionant cap a pianista de jazz, fagotista de la Simfònica de Toronto als seixanta, compositor avantguardista als setanta i fins i tot s'acostà al funk a principis dels 80, i sempre combinant la seva carrera musical amb la docència.

Finalment, el seu torrent creatiu desembocà durant una bona franja de temps en la new age, a la qual va aportar el criteri musical i l'academicisme de què molts anaven curts. Aquest llac de la joia passa d'una peça inaugural de tall quasi pastoral (Angelico) a un impressionisme juganer (Infant dreams) passant per arrels celtes ((Killarney o Highland) folk proper a la world music o música sacra. El viatge sonor és vast i generós, i el Douglas se les empesca totes per aconseguir que el conjunt no grinyoli o que sembli un poti-poti musical.

I segurament la resina que ho aglutina tot sigui la delicadesa instrumental, quasi de cambra, amb un quartet en què ell s'encarrega de les tecles i del fagot, la Lisa Iottini de l'oboè, l'Anne Stackpole (que seguiria col·laborant amb en Douglas i llançaria la seva carrera en solitari) de la flauta i el Geoff Johns (que també va arrencar carrera pròpia) de la percussió, en un conjunt que es reparteix el protagonisme i evita el virtuosisme.

I escoltar aquest àlbum és talment com contemplar aquests reflexos solars sobre les suaus ondulacions del llac que apareix en la portada, on els pensaments poden vagarejar lliurement, sempre gronxats per les ones, sempre protegits per un ressol de mitja tarda evocador i fràgil com la música deliciosa d'aquest Jewel lake del Bill Douglas.