Perquè la Linda Ronstadt figura, molt probablement, entre les més destacades intèrprets de la música pop i rock, i aquest Simple dreams n'és una de les proves més definitives, doncs en ell és capaç d'atansar-se a versionar a gent tan diferent com el Roy Orbison, la Dolly Parton, els Rolling Stones o el Warren Zevon, i sempre amb un resultat òptim i suggeridor.
L'arrencada ja ho deixa clar, doncs la Ronstadt ataca una versió d'una peça ben obscura dels Crickets, la banda de la que sorgí el Buddy Holly, i que no va generar en el seu moment cap tipus de remor mediàtica. Aquí, però, en les seves mans (i la seva veu cristal·lina), el It's so easy (to fall in love) esdevé un èxit popular que defineix una era i que s'escola en les vides de tota una generació.
El truc, potser, en la seva habilitat per fluctuar de manera sinuosa i gens esforçada entre gèneres; amb la Rondstadt no saps mai si estàs escoltant rock d'estadi, country o rock 'n roll de la vella escola. Ella hi està per damunt i doma tots els pals per deixar que la seva interpretació sempre clara i sentida s'imposi per damunt de totes les etiquetes.
Hi ha peces ràpides i roqueres, però també balades sentides i delicades. Hi ha mestratge i talent, però també bon gust i cura pels detalls, en un dels àlbums més magnífics de la dècada dels 70.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada