Orquestrada amb elegància i fent orbitar la partitura al voltant d'un leit motiv que en el seu moment esdevingué un èxit (sobretot gràcies a la versió cantada i inclosa en aquesta mateixa edició a càrrec del Tony Renis), la banda sonora és capaç tant d'elevar-se per sobre dels ponts en les peces més optimistes com d'arrossegar-se lànguidament pels canals o esmunyir-se pels sotoporteghi en aquelles més planyideres o decididament tristes, que de tot hi ha en aquest disc, talment com sol passar en les relacions de parella.
Estranyament (o no, sobretot si tenim en compte l'argument del film), són les segones les que resulten més rodones, i contrasten amb una certa innocència musical amb les primeres, que pretenen ser juganeres però acaben sent un xic simples o massa lleugeres.
La inclusió de l'Adagio del Concert per a oboè i orquestra de corda en Do menor del mestre Alessandro Marcello, venecià i contemporani de Vivaldi, és un encert, sobretot tenint en compte que obre la segona galta del disc i assegura una continuïtat, aquí més fastuosa i barroca, de tota la banda sonora de Cipriani. I, en tot cas, no deixa de reforçar la idea de que Cipriani ha entès bé l'encàrrec i ha sabut recollir una essència veneciana caduca per transposar-ho a l'ensulsiada d'una parella.
Bella, suggeridora i perfectament exemplar de les bandes sonores elegants de la seva època, aquestes músiques no tan sols esdevenen acompanyament d'unes imatges sinó obra tancada en si mateixa i resplendent amb arguments musicals propis que faran les delícies dels amants de les partitures orquestrades dels 70.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada