Seigén Ono - Seigén (1986)

Amalgama i barreja molt reeixida, aquest debut del músic japonès Seigén Ono, que després s'embarcaria en una carrera en la producció, i que transita per evocatius paisatges new age però des d'una visió molt orgànica.

Hi ha qui hi pot intuir una mica de Ryuichi Sakamoto, però les influències que Ono recollia en la seva vintena eren tan diverses que la plasmació de totes elles va molt més enllà d'una mera reelaboració del minimalisme d'aquell. Perquè aquí hi ha orquestració, piano, guitarra i algunes textures electròniques força dissimulades (excepte a Model 93, una peça que s'articula al voltant d'una seqüència molt curta i força estàtica d'alguna cosa semblant a un koto i que acaba sent quasi molesta en un conjunt tan homogeni) per no desentonar. I hi ha avantguarda, i hi ha jazz, o fins i tot una mica de banda sonora minimal. És, en definitiva, més Brian Eno que no pas Sakamoto.

El poder d'aquest Seigén és la capacitat de generar espais ben tangibles. No en va, el segell que li va publicar s'anomenava Music interiors (que també va publicar el gir new age de Yoshio Suzuki), i es centrava en l'edició de músiques new age evocatives, separant-se d'allò còsmic i massa obvis en l'ús de la tecnologia.

Seria reduccionista, en tot cas, confinar-lo a la world music només perquè la seva procedència és nipona, però el cert és que la sensibilitat oriental hi és present i no passarà desapercebuda per a l'oient occidental. Això sí, que ningú s'esperi una col·lecció de trucs musicals ètnics per atraure fans de l'exotisme o de la curiositat japonesa. Aquest és un àlbum amb presència i amb gravetat, aquella que li atorga una aproximació extremadament cuidada i curosa amb els instruments i les sonoritats que desperen.