I ningú ho diria perquè aquest disc, precisament, suposa un trencament radical amb la carrera que fins a principis dels 80 havia construït al voltant del jazz. Al contrari, Suzuki es desprèn de tot, incloent-hi d'altres músics i, aprofitant el seu talent com a multi instrumentista, s'acosta a una new age evocadora recolzada en sintetitzadors diversos per bastir un seguit de peces delicades, sovint orbitant un leit motiv principal al que es retorna repetidament (com a Kane o Valpolicella).
I serà tot lo new age que vulguis, però a diferència de la miríada d'àlbums d'aquest gènere que semblen flotar en un èter difós i poc musical, Suzuki, reforçat pel seu mestratge musical, compon petites delicatessen sonores que no pretenen posar la tecnologia en primer pla (principal error i mal de bona part de la producció new age d'aquesta època, sovint impulsada per segells que havien identificat amb claredat un comprador de mitjana edat amb un gust musical poc definit i moltes ganes de sentir-se diferent), sinó que hi posen les melodies lleugeres i els arranjaments senzills.
Sonorament, aquest Morning picture orbita sobretot al voltant del piano sintètic, que o bé estableix els leit motivs o bé desenvolupa les melodies en primera persona, en un conjunt gens sobrecarregat, sense efectes exagerats, i assegurant-se de que l'embolcall és prou transparent com per deixar-hi veure a través la música i la melodia, regalant un àlbum molt agraït i sincer de les mans d'un artesà de la música que gosà apartar-se de la seva carrera jazzística per conquerir nous territoris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada