La seva discografia és prou generosa com perquè el seu llegat (es van desbandar ja fa anys) sigui sucós i es pugui anar recuperant per entendre l'impacte d'una formació com aquesta, comandada per quatre genis dels seus respectius instruments. Després del seu inaugural Nuevos encuentros tot just un any abans, aquesta continuació, ja amb vocació internacional (com demostra el seu títol políglota), és un catàleg molt fidedigne del que Pegasus va oferir al llarg de la seva carrera: un jazz fusió on cada instrument té el seu espai (per bé que la guitarra del Max Sunyer potser domina i porta la veu cantant), atacant peces de tons i enfocaments diferents i mirant d'oferir sempre àlbums equilibrats on algunes balades (com la bella Dansa de la nit) compensin la tralla funk i la coïssor jazz de les peces més intenses (com Transmediterrani exprés).
Els intèrprets es reparteixen la composició, i cadascú té l'ocasió de signar un parell de temes, repartint-se equitativament els vuit talls del disc. I el millor que es pot dir d'aquest repartiment és que, independentment de l'autor, el so és igual de coherent i sòlid, l'equilibri sempre hi és present, més enllà de que potser l'instrument de qui signa tingui un cert protagonisme o sigui el que desplegui la peça per deixar que els demés s'hi ajuntin.
Un disc molt de la seva època, on potser els teclats i algunes aproximacions solistes han quedat un xic ancorades en els 80, però que resulta en la seva major part molt fresc i entretingut, i farà les delícies dels fans del Chick Corea o del Pat Metheny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada