Per molt que l'àlbum es digui així, en realitat aquest va ser el que va posar al guitarrista (de fet multi-instrumentista, que ho toca tot, aquest senyor) en el mapa popular. En el popular, perquè en el mapa dels músics ja hi era feia temps, no només perquè ja havia tocat en una banda, sinó perquè havia participat en molts bolos de molts artistes ben reconeguts, afició que no deixaria de fer durant tota la seva carrera, ja fos al costat dels Dire Straits, de l'Eric Clapton o de qui es poses per davant.
Guitarrista a mig camí entre el rock, el blues i el country, superdotat tècnicament, el seu repertori en aquesta arrencada de carrera en solitari acumula peces diverses d'altres músics a les quals les hi dóna el seu toc, en una barreja de Knopfler i Atkins que es fa admirar per la nitidesa i precisió de la seva digitació.
Potser la seva veu no és tot lo potent i distintiva que un solo act requereix per marcar el territori i deixar petjada, però sigui com sigui aquest és un disc bonic, majorment dolç, que de tant en tant es desboca a lo rockabilly, però que sempre torna a una certa tendresa musical, fins i tot quan no s'atansa a balades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada