I la clau està, molt en particular en aquest Joyride, en la decisió, en l'autoconfiança absoluta que porta al Per Gessle i a la Marie Frediksson a composar cada tema com si els hi anés la vida, no limitant-se a buscar la fórmula clàssica (peu-tornada-peu-tornada-solo/break-tornada-tornada-tornada) sinó mirant d'anar més enllà, de buscar-li a cada cançó els racons a desenvolupar, a ampliar, ja sigui amb un riff de guitarra, un arranjament enginyós, uns cors... el que sigui. El que sigui per fer-la rica, per tal que superi les 5 primeres escoltes i encara et vinguin ganes de seguir, de tornar-hi, encara et sorprengui.
Igual que li passava al seu anterior àlbum, la riquesa de les peces de pop-rock que hi ha aquí és molt valuosa, entre d'altres coses perquè és capaç de tocar tots els pals del que es portava musicalment al canvi de dècada, a mig camí de superar la fotesa i superficialitat dels 80, i el trencament del grunge dels 90. Hi ha balades, rock agressiu, rock suau, temes divertits, girs inesperats, tornades fàcils de recordar i de corejar, fins i tot si l'anglès no és el teu idioma... ho té tot.
I, esclar, no és un disc que et canviï la vida, ni el rumb de la música. Però sí un producte molt i molt ben manufacturat que va conviure i barallar-se cara a cara amb un grapat d'aprofitats que mirava de fer el màxim de beneficis amb el mínim d'esforç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada