Aquelles gires van quedar enregistrades en el disc Friday Night in San Francisco, on la frescor del directe, amb les seves improvisacions juganeres i el so ambient d'un públic fascinat es deixaven sentir. Dos anys més tard, el trio va tornar a reunir-se, aquest cop en un estudi, per enregistrar aquest Passion, Grace & Fire, epítets igual de vàlids per a un com per a un altre, completament intercambiables en definitiva.
I si bé part de la immediatesa d'aquell directe pot haver-se perdut en aquest llarga durada, el mestratge de tots tres no deixa d'impressionar a cada racó del disc, que s'estructura en dues galtes, amb tres temes cadascuna, ben repartits en quant a composició (dues peces de cada music), i que es diferencien per l'atac més violent de la primera comparat amb una certa dolçor de la segona.
El flamenc destaca per damunt de tot, però es fusiona amb facilitat amb el jazz, i es dilueix una mica quan les peces les signa l'Al di Meola, més acostumat a altres referents artístics. Però en totes les peces es veu a tres guitarristes perseguint-se incansablement, polsant amb vehemència les cordes i lliscant veloçment els dits pel coll de les guitarres.
En una decisió molt encertada de la producció, cadascun d'ells s'aboca a un canal concret de l'escolta: l'Al va per l'esquerre, el Paco pel dret, i el John es queda el central. Això li dóna una claredat al so i a l'escolta que permet gaudir de cada nota i de cada filigrana amb precisió, en un conjunt monumental difícil de repetir i que s'allunya de la posa de guitar heros per centrar-se en treure-li als instruments totes aquelles sonoritats que puguin donar, en un exercici virtuós i fascinant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada